Disfruteu de la Segona Divisió A

Abans d’escriure la primera columna de la nova temporada m’he repassat alguns dels comentaris que feia durant la passada. Aquells on reclamava creure en l’equip i el cos tècnic, estar units en qualsevol moment, tenir la il.lusió de l’ascens i allunyar-se de les crítiques. Al final tot va sortir com volíem i tornem a la Lliga de Futbol Professional. Ja sé que portem 7 jornades, però com és el primer dia que escric…

Tranquilitat!

Fa unes setmanes, ja vaig escriue que fins que no passin al menys deu jornades no podem començar a parlar amb mes rigor, pero si que es veritat que cada partit que es disputa va posan a cada equip al seu lloc i després dels últims resultats teniem algúns que ja veia el “mal temps” aprop. I ves per on el diumenge el Nàstic va a Salamanca i guanya, si ve es veritat que pel que hem llegit i sentit amb un futbol mes practic que bonic, pero guanya. Després un dels protagonistes, ha explicat que van marcar amb sort i que van aguantar, i els altres van i fallen un penal. Que mes volem!, ja ens toca tenir la sort a favor, no com a Vigo, i Cadiz per no parlar d’anys endarrera.

LA MEMÒRIA

Iñaki Espizúa n'era l'entrenador en aquella época. L'equip (final dels anys vuitanta) era un més dels que cada temporada saltàven al camp de la Segona B sense cap aspiració més que intentar que, per fi i en época moderna el futbol arrelés a Tarragona. El meu primer partit va ser un Nàstic-Cartagena soporífer. Aquella temporada l'equip va baixar a Tercera Divisió i va pujar immediatament al pou de Segona B. Ben bé sap l'aleshores president, Antoni Vallverdú les misèries passades, quan al camp si n'eren 2.000 ja estàven més que satisfets. N'estic segur que d'aquell "nucli dur" d'aleshores n'hi han molts que continuen amb la litúrgia d'anar cada cap de setmana al futbol. D'altres van abandonar definitivament tot i els ascensos de l'equip i mai més han tornat a l'atrotinat Nou Estadi, farts de patir, d'empipar-se. Els temps han canviat i de valent i al futbol s'ha d'anar ara ben aviat per evitar les cues i aquell nucli dur és ja d'uns vuit mil aficionats. Recordo que el grau d'exigència en époques passades, quan ser del Nàstic era

Dos errades al dictat i pencat…..

La temporada passada semblava que hi havia un denominador comú en algunes de les derrotes del Nàstic i era el que va arribar ha ser un clàssic en els comentaris post-partit “Sempre al final ens. la claven, no sabem matar els partits, tota la feina de 80 minuts a fer punyetes” etc…etc..

Vuelve Clos Gómez

En alguna jornada tenía que suceder. Vuelve Clos Gómez a Tarragona después de pitar el Nàstic-Polideportivo Ejido y de celebrar –posteriormente- su despedida de soltero en la ciudad. Y quiero proponer, a toda la afición granate, una reflexión para evitar consecuencias irreparables.

ANEM PEL BON CAMÍ

Aquest Nàstic té un patró de joc

Tres jornades de lliga no poden abocar conclusions, però sí que transmeten vibracions. En aquest cas, per avaluar el Nàstic dels tres primers partits en el retorn a segona A, les comparacions amb l'anterior cicle fugaç a la categoria són inevitables. No només numèricament (tres punts més que aleshores), sinó sobretot en l'àmbit de les sensacions: aquest Nàstic té un patró de joc i una personalitat accentuada molt més enllà dels resultats i del resultat en cada moment del partit; té les idees més clares que fa tres anys; gairebé no hi ha dubtes al voltant de la capacitat de la majoria dels jugadors, ni dels que ja hi eren ni dels nouvinguts; té gol per damunt dels teòrics golejadors (Bolo, Diego Torres i companyia) que encara no han sucat; té ambició, alegria i seguretat en ell mateix i sap que jugant com ho va fer contra el Racing de Ferrol a casa (1-1), guanyarà el 70 per cent dels partits. No és qüestió de redefinir el discurs dels objectius i proclamar ara que el Nàstic aspira a estar a dalt, perquè potser tampoc no és així, però és simptomàtic que, per primera vegada en molt de temps, tot l'entorn estigui d'acord en un punt d'optimisme mesurat que ha de permetre a l'equip seguir treballant amb tranquil·litat, la que no ha tingut ni 15 dies seguits en els darrers vuit anys. Si ens fan falta 50 punts, ja en tenim quatre.

ENGRESCAT

No podia debutar d’una altre manera, escrivint en aquesta columna, la nova etapa del Nàstic a segona A. Esta clar, que encara és d’hora per treure cap balanç o emetre opinions tant eufòriques o pessimistes. Crec que ara mateix, el que es respira entre la patida afició del Nàstic, és engrescament.