Gairebé com a presagi de temps millors, el Madrid del centenari arriba a Tarragona
Si a l'Argentina l'Academia de Avellaneda està a punt de guanyar el títol 35 anys després,
bé podem a Tarragona tornar a enfrontar-nos al Madrid mig segle més tard. La felicitat triga
i costa, sens dubte. Davant d'aquells que figuren entre la militància hegemònica culer,
aquests vuitens copers serveixen per reivindicar altres orgulls, minoritaris, però legítims.
Al cap i a la fi, el nostre Nàstic va ser el primer vencedor a Chamartín --Lliga 47-48, 1-3
amb gols de Juanete, Taltavull i el gran Camilo Roig--, complim 115 anys i vivim una dolça Renaixença.
LES ENORMES cues per aconseguir una entrada així ho ratifiquen. Avui, encara que sembli que
només ho sapiguem al sud, el Nàstic representa funcions socials com a gran aparador de la
nova Tarragona, versió molt millorada de l'eterna Tarraco, i aspira a guanyar l'aposta de
seguir a l'elit. Res com un club de futbol per fer d'ambaixador de la ciutat, evidència
que ja ningú pot negar.
Arribat el nou segle, els granats hem superat la nostra llarguíssima travessia del desert.
La bíblica va durar 40 anys. La tarragonina encara va tenir més corda. Ermes generacions de
símbols --Serer, Sintu López, García-Ramos, els Coch i tants, tants altres--, traumà- tics
canvis d'escenari --¡ai, la nostra enyorada avinguda de Catalunya!-- i una agònica vida
amarrada al ni enguany, ni mai. Per identitat, mil resistents a la desolada grada i incomptables
penes que no van acabar de miracle amb una senya d'identitat local sorgida abans de la guerra
de Cuba. Acostumats a resistir, avui poc preocupa la sorprenent indiferència de certs mitjans
catalans, ni l'habitual prepotència del gran germà blaugrana (Orwell, res de tele), ni la
tebior de tants altres. Que no ens neguin l'evidència: actualment som el tercer equip de
Catalunya i ens mereixem no només el suport del país, sinó l'afecte negat històricament a un
club i a una urbs que són esplèndids.
Solidàries gràcies, per cert, a la grada de l'Olímpic de Montjuïc, que ens aplaudeix cada
gol a Segona. Naveguem allà a empentes i rodolons, conscients de viure una època decisiva
i lluitar per cada victòria amb el justet. Gairebé com a presagi de temps encara millors,
arriba el Madrid del centenari, retrobament que potencia la consigna local de visca el Nàstic
i visca Tarragona. ¿Provincians? Potser, però orgullosos de ser-ho, què carai.
LA DEMOCRÀCIA tan sols ha servit per reforçar el paper arrasador del Barça, amb una sèrie
de matisos, crítiques i reconeixements que resultaria inacabable desenvolupar. De manera
conseqüent, a l'hora de tocar el setè cel, no pensem en el Club per excel.lència. Més aviat,
l'hi dediquem a l'Espanyol, l'Europa, el Sant Andreu, el Sabadell, el Sants, el Júpiter i
tants altres que saben perfectament a què ens referim quan parlem d'històriques vicissituds.
No tot és Barça a Catalunya. ¿Encara fa falta recordar-ho?