Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”.
De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll.
Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir.
Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions!
Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç.
Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida.
Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així.
Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure.
He posat “última” perquè ningú s’espanti i pensi ... que faré com a Ventdelplà i això de “la decisió” ho eternitzaré!!!
Thomas D’Zurilla i Marvin Goldfried fa més de 30 anys van “inventar-se” una estratègia de solució de problemes en cinc fases ... amb l’objectiu de trobar solucions a qualsevol tipus de problema. Crec honestament ... que es van quedar en el camí, però el seu muntatge és curiós i alhora bastant obvi, almenys des del meu punt de vista. Van definir “problema” com ... el fracàs per trobar una resposta eficaç. Ells posaven un exemple clar ... “el fet de no poder trobar una sabata al matí no és un problema en sí mateix”. Esdevé un problema si un s’oblida de mirar sota el llit que és el lloc més probable de trobar-lo. Buenu ... això deien ells, perquè jo crec què és “una marranada” ... deixar-se una sabata sota el llit. Les sabates ... al sabater o allà on sigui però sota el llit ... hummmmmmm!!! En fi, tampoc no voldria ferir la sensibilitat de cap lector o lectora ...
He de reconèixer que el títol ... és més de pel·lícula tipus “el caso Burne” que no pas d’article d’opinió dedicat, al menys relativa i tangencialment, al Nàstic, però fa dies que dono tombs ... que de vegades cal prendre decisions i el fet de “no prendre-les” ens pot perjudicar, i de quina manera!!!
Quan les coses no van com un espera, hi ha dues opcions: La primera ... intentar fer alguna cosa perquè millorin ... i la segona, esperar a veure què passa. Deixar-se portar per la inèrcia. De què depèn la tria? Bàsicament ... de la personalitat i els costums de cadascun ... però també del que t’importi “allò que no va com tu esperes”. Quan és alguna cosa que no ens importa gaire ... tant és el que passi, però en canvi, quan és important ... no podem consentir que se’ns escapi de les mans.
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1658.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1650.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1621.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1605.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1584.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1551.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1540.jpg");)
![](JAVASCRIPT:imgArticle("/web/img/articles/1537.jpg");)
