De vegades em sembla que quan parlo amb alguna persona en referència al Nàstic hi ha molts que no entenen el que els hi dic. Vull dir que, una cosa és seguir al Nàstic (com el que segueix un altre equip de futbol) i una altra molt diferent és estar al cas de l’actualitat i del que es cou amb veritable interès i profunditat.
Recordo que fa uns anys a Tarragona, la gent era del Barça, del Real, de l’Español, de l’Atlètic, de la Real o Athleti ... i para de comptar. Ara en canvi, tinc la sensació que gairebé tothom és del Nàstic. Bé, segurament la meva “devoció” em porta a exagerar una mica, però probablement, de manera objectiva i cognitiva, podem afirmar que hi ha molts seguidors del Nàstic, però molts i molts !!!!
Clar, el fet de seguir al Nàstic, com a qualsevol altre equip de futbol es pot viure de moltes maneres diferents. Hi ha que s’ho miren de molt lluny, hi ha també qui s’ho miren de prop, i n’hi ha .... veritables “malalts” de Nàstic.
Hi ha Nastikers que sabem quin equip ens toca en aquella jornada, i quin ens toca després, i després i ... també saben quan vam quedar tal partit, i qui va marcar i quin va ser l’onze inicial, on farem els amistosos i on van jugar abans els nostres jugadors, i moltes coses més.
Jo no pregunto mai a ningú “qui ha fitxat el Nàstic?”. Són els meus amics qui m’ho pregunten a mi. Què hi ha de nou del Nàstic? I jo (reconec que ... fent-me l’interessant) els hi explico a poc a poc (dosificant la informació), mira !! Ja tenim aquest, i aquest, i aquest i sembla que vindrà aquest altre i he llegit que hem fet una oferta per aquell, etc. Pels meus amics soc ... com un telenoticies Nastiker !!! M’agrada estar assabentat de les darreres noticies del Nàstic i m’encanta que em preguntin i confiïn en mi !!!
Bé, a mi això em semblava una mica exagerat ... però cada cop conec a mes persones com jo, i això vol dir moltes coses .... i és que el Nàstic ens produeix moltes emocions agradables !!!
Bé aquests som “malalts” de Nàstic !!!
Reconec que aquest “hobby” de vegades pot resultar una mica obsessiu ... sovint per la xarxa busco notícies del Nàstic. Primer en aquesta web, i després a la web de Marca, As, Mundo deportivo, Esport, Diari de Tarragona , de vegades miro fins i tot l’Heraldo de Aragón, La Voz de Múrcia (edició de Cartagena), Diario de Burgos, de Soria etc ....
I tant si trobo alguna cosa com si no .... m’ho passo de meravella !!!
Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà!
Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!!
Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions.
Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”.
De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll.
Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir.
Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions!
Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç.
Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida.
Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així.
Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure.