Isaac Newton ... i el Nàstic.

M’he inventat una teoria que no sé si existeix de veritat. I com de vegades sóc agosarat ja l’he posat un nom “La teoria de la goma”. Abans de tenir clars els seus principis ... em vaig dir, “jo l’hi poso nom”. Almenys que tingui nom ... com les bones teories. I així va ser. De què va? Sabeu ... aquelles gomes (de color camel) de lligar els pollastres, em van ajudar a establir una idea sobre una cosa que m’adono que em passa: Hi ha coses, fets i persones amb les que de vegades estableixes una relació com elàstica. Vull dir que s’estira i s’escurça, es fa llarga ... i curta, va i ve, a cops estàs dalt i d’altres estàs baix. I fa temps que li dono tombs al cap amb el tema. Perquè em passa a mi? Li passa a tothom? Sóc responsable?

Per què la goma? Doncs perquè la goma és elàstica i l'elasticitat és la propietat mecànica d'alguns materials de patir deformacions reversibles quan estan sota l'acció de forces exteriors i de recuperar la forma original si aquestes deixen d'actuar.

Ja al segle XVII Isaac Newton s’interessava sense saber-ho per aquest temes i en concret per la “meva teoria” i va proclamar tres lleis que l’expliquen:

Primera llei: Tot cos es manté en el seu estat de repòs si no es veu forçat a canviar aquest estat per forces aplicades. Per tant, sense forces exteriors, un punt que estigues inicialment en repòs o amb velocitat constant, seguiria igual. D’acord! Vaig bé ... sinó tens influències exteriors ... tot continua igual.

Segona llei: La variació del moviment és proporcional a la força motriu aplicada, amb la direcció de la mateixa força. Si sobre un punt material s’exerceix una força exterior, aquest punt s’accelerarà amb la direcció i sentit de la força, i el mòdul de l’acceleració serà directament proporcional a la força i inversament proporcional a la massa del punt. També d’acord ... quan més sento prop el Nàstic, després més s’allunya! I quan més pujo ... després més baixo o a l’inrevés. Em sembla que m’apropo tant ... i quan el tinc a tocar els dits ... se m’escapa. No vaig tan malament, eh?

Tercera llei: La reacció és sempre igual i oposada a l’acció; és a dir, les accions entre dos cossos son iguals i directament oposades. La reacció és sempre igual i oposada a l’acció; és a dir, les accions que s’exerceixen dos cossos son sempre iguals i directament oposades. Jo aquesta no l’acabo d’entendre del tot ... la veig bastant semblant a l’anterior ... però clar sóc de lletres! Però per si a cas, estic d’acord, Newton sabia el què es deia!

No sé ... però en la meva relació sentimental amb el Nàstic tinc la sensació que es compleix totalment i periòdicament la Teoria de la goma (ara ja la poso en majúscules expressament). De fet ha estat el Nàstic qui m’ha fet pensar i pensar tant i valorar la meva conducta i el meu comportament. De vegades tinc sensacions fantàstiques i estic en un núvol blanc (com la cançó del Llach que ara canta Manu Guix) i d’altres en canvi, sense saber ben bé el “per què” em sento desanimat i no tinc clar cap on vaig. En aquesta teoria de la goma ... també es veritat que si l’estires molt es pot arribar a trencar ... i si no l’estires gens es pot arribar a desatansar i podrir. I això sí ... que mai no vull que em passi. Aquest “anar i venir” em farà parar boig tot i que de moment reconec que em dona vida i em fa adonar-me de la importància que tenen determinades coses.

Aquesta teoria m’agrada molt en determinats moments i la rebutjo en d’altres. Crec que no ho tinc clar del tot, sospito que no l’acabo d’entendre del tot, i que en certs moments m’incomoda una mica aquesta elasticitat. Voldria estar sempre al mateix lloc, però clar ... només vull estar-ne en un: Quan em fa sentir bé, quan em quedo encantat mirant-lo, quan el sento prop meu ... i quan sé que el tinc.

Com ja heu intuït ... aquesta teoria també és aplicable a les persones.

(Potser avui m’he passat ... no dic que no!)

La mentalitat ... i el Nàstic. Segurament tots estaríem d’acord ... que tenir els ulls marrons és cosa de la genètica però, també ho és tenir un do per jugar a futbol? I ... per tocar la guitarra? Són característiques personals que administrem gràcies als nostres gens o a l'estimulació de l'ambient? Què configura l’ésser humà ... l’herència o l’aprenentatge? Hi ha opinions de tota mena, tot i que jo aprofito aquest espai per explicar-vos el que penso al respecte. Llegir article	Isaac Newton ... i el Nàstic. M’he inventat una teoria que no sé si existeix de veritat. I com de vegades sóc agosarat ja l’he posat un nom “La teoria de la goma”. Abans de tenir clars els seus principis ... em vaig dir, “jo l’hi poso nom”. Almenys que tingui nom ... com les bones teories. I així va ser. De què va? Sabeu ... aquelles gomes (de color camel) de lligar els pollastres, em van ajudar a establir una idea sobre una cosa que m’adono que em passa: Hi ha coses, fets i persones amb les que de vegades estableixes una relació com elàstica. Vull dir que s’estira i s’escurça, es fa llarga ... i curta, va i ve, a cops estàs dalt i d’altres estàs baix. I fa temps que li dono tombs al cap amb el tema. Perquè em passa a mi? Li passa a tothom? Sóc responsable? Llegir article
Pronosticar és fàcil, encertar ... més difícil. Sempre he manifestat des del meu racó que no entenc massa de futbol. Vaig estar uns quants anys jugant a diferents equips provincials, he vist molts partits en directe i per la televisió però lo meu no és el futbol. De fet ... lo poquet que sé ... ho he aprés de Luis Cèsar i també del meu fill. Sí, en les converses “funboleres” mantingudes amb ells ... t’adones que vol dir “saber de futbol”, i que hi ha qui en sap, i molt. Hi ha qui sap llegir un partit, qui s’adona perquè passa una cosa o altra, etc. Però insisteixo ... lo meu no és el futbol. Tampoc no es que sàpiga ben bé que és “lo meu” o potser sí ... però per prudència no ho diré públicament! Llegir article	Por ... davant el nou curs? Davant la nova temporada hi ha una sèrie de paraules que em venen al cap: Expectatives, il•lusió, incògnita, paciència, prudència, nervis, por ... i així podria seguir una bona estona ja que en sortirien un munt. N’hi ha de tots colors. Algunes amb connotacions positives ... i d’altres de no tant. Però de totes hi ha una ... de ben diferent, la por! Llegir article
“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article	La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article
L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article