Poc a dir ...

De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll.

Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir.

De fet, per mi ... parlar i escriure vol dir sobretot compartir amb altres persones. Quan un parla o escriu s’està obrint als altres. I ara no vull compartir. No tinc ganes de dir el que sento amb el Nàstic. Crec que hi ha coses que no es poden compartir amb ningú ... perquè són teves i de ningú més.

A banda hi ha cops en que saps que quasi absolutament ningú entendria el que penses, el que sents, els que desitges, els que somies ... no es pot compartir. La solitud és la única companyia que pots tenir. Ufff, avui m’estic posant ... que ni Martí i Pol. De fet a mi sovint m’agrada quedar-me en silenci. Crec que en general podríem dir que no sóc massa xerraire tot i que sempre hi ha alguna excepció depenent del moment, de la companyia, de l’estat anímic ... i de més coses!

I si escrivís de futbol? I si ... finalment algun dia parlo del que penso del joc de l’equip? Buenu, a veure si sóc capaç! De jovenet vaig jugar bastant i de fet ... vaig sortir de la mítica cantera Tarragonina de l’Atlètic La Salle fins que em vaig retirar al Catllar com molts jugadors. Alternava futbol i tennis, però el cas era no parar quiet!

Per començar aniré al principi (com deia el Conillet blanc d’Alicia: El joc de l’equip no m’agrada massa i crec que el sistema no acaba de funcionar, i explicaré els motius: Jo crec que el Nàstic normalment juga 4-2-3-1. Què no està malament i més comptant un jugador com Medina. Tot i que algun cop juga 4-3-3 i de vegades aquest dibuix quan ha de defensar es transforma en un 4-1-4-1.

Amb Luis César (com t’enyoro) jugàvem amb 4-2-3-1 però sabia treure profit de l’equip que tenia perquè era un dibuix que s’adaptava a les característiques dels jugadors. Crec que ara aquest esquema tàctic no s’adequa a les característiques dels nostres homes. I sóc de l’opinió que si juguem amb Moisés de davanter aquest hauria de ser la referència pel centre sense caure a banda, perquè aleshores perd les virtuts més bones que té i ha de fer servir característiques de les quals no és el rei.

Ja he parlat de futbol, tot i que he de reconèixer que em sento molt més còmode parlant d’altres coses, d’altra manera, amb altres paraules ... però ho he intentat, no? I qui fa el que pot ... no està obligat a més, buenu ... o potser sí que està obligat a més! I ho deixo aquí perquè ja m’estan agafant ganes de parlar sobre “les obligacions”, si una persona ha de fer el que vol, o el que pot, o el que cal, o el que s’espera ... o el que desitja, i aleshores m’enredaria una mica i avui ja he dit que ... no volia dir gaire cosa. Ho deixo per un altre dia.

I com sempre em diu algú ... “fins molt aviat”.

(M’agradaria tant gaudir més i que les coses amb el Nàstic fossin d’una altra manera, tant!!!).

L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article
La ... decisió (Part 2 i ... última) He posat “última” perquè ningú s’espanti i pensi ... que faré com a Ventdelplà i això de “la decisió” ho eternitzaré!!! Thomas D’Zurilla i Marvin Goldfried fa més de 30 anys van “inventar-se” una estratègia de solució de problemes en cinc fases ... amb l’objectiu de trobar solucions a qualsevol tipus de problema. Crec honestament ... que es van quedar en el camí, però el seu muntatge és curiós i alhora bastant obvi, almenys des del meu punt de vista. Van definir “problema” com ... el fracàs per trobar una resposta eficaç. Ells posaven un exemple clar ... “el fet de no poder trobar una sabata al matí no és un problema en sí mateix”. Esdevé un problema si un s’oblida de mirar sota el llit que és el lloc més probable de trobar-lo. Buenu ... això deien ells, perquè jo crec què és “una marranada” ... deixar-se una sabata sota el llit. Les sabates ... al sabater o allà on sigui però sota el llit ... hummmmmmm!!! En fi, tampoc no voldria ferir la sensibilitat de cap lector o lectora ... Llegir article	La ... decisió (Part 1) He de reconèixer que el títol ... és més de pel·lícula tipus “el caso Burne” que no pas d’article d’opinió dedicat, al menys relativa i tangencialment, al Nàstic, però fa dies que dono tombs ... que de vegades cal prendre decisions i el fet de “no prendre-les” ens pot perjudicar, i de quina manera!!! Quan les coses no van com un espera, hi ha dues opcions: La primera ... intentar fer alguna cosa perquè millorin ... i la segona, esperar a veure què passa. Deixar-se portar per la inèrcia. De què depèn la tria? Bàsicament ... de la personalitat i els costums de cadascun ... però també del que t’importi “allò que no va com tu esperes”. Quan és alguna cosa que no ens importa gaire ... tant és el que passi, però en canvi, quan és important ... no podem consentir que se’ns escapi de les mans. Llegir article