El Nàstic ... i l’estrès!

Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions!

El doctor Hans Seyle (no m’inventat aquest nom ... busqueu al Google!!!) era un metge austríac i, va ser el primer en utilitzar-la per referir-se als esdeveniments que influeixen sobre una persona i produeixen tota una sèrie de reaccions en ella. Ell no podia preveure ... la popularitat que acabaria tenint aquest mot.

L’estrès el considerem com un fenomen fisiològic fins a cert punt “normal” i per això es parla de dos tipus d’estrès, el positiu i el negatiu. El bon estrès ens pot ajudar a suportar situacions límit i a reaccionar adequadament davant de determinades demandes de l’entorn i ... el negatiu (distrès) què apareix sempre que l’organisme no és capaç d’adaptar-se a la situació i de donar les respostes adequades a les demandes de l’entorn (aquest és el perillós).

Tothom te una capacitat limitada. Quan ens exigim o se’ns exigeix més del que som capaços de respondre, ens podem bloquejar de tal manera que podem arribar a tenir dificultats per realitzar tasques que en condicions normals faríem amb relativa facilitat.

L’estrès no apareix de cop, però de vegades quan ens adonem o les persones del voltant s’adonen ja fa temps que hi és. Els psiquiatres consideren que hi ha tres fases en el seu desenvolupament:

1.- La fase d’alarma: En el moment d’enfrontar-se a una situació difícil el cervell analitza els elements nous, els compara recorrent a la memòria i si entén que no es disposa d’energia per respondre, envia ordres perquè l’organisme alliberi adrenalina, què és una hormona segregada per les càpsules suprarenals en situacions d'estrès i provoca l'excitació de l'organisme. Aleshores el cos es prepara per respondre augmentant la freqüència cardíaca, la tensió arterial i tensant els músculs.

2.- La fase de resistència: La persona es manté activa mentre dura l’estimulació i, tot i que apareixen els primers símptomes de cansament, encara es continua responent bé. Quan la situació estressant acaba ... l’organisme torna a la normalitat. Problemes per dormir d’una tirada.

3.- La fase d’esgotament: Es pateixen els problemes psíquics i físics. Si aquests apareixen amb freqüència, es prolonguen en el temps o es concentren de manera especial en un òrgan del cos ... és quan esdevé molt perillós.

Hom parla dels problemes psicològics que ocasiona ... però a mi em fa, que les conseqüències físiques són més fàcils de detectar i ens poden servir com senyal d’alarma: Problemes digestius (alguna cosa no et senta bé), musculars (sobretot mal d’esquena), respiració accelerada, augment del ritme cardíac, patologies dermatològiques i també problemes al dormir (et despertes ... i no serveix de res comptar “ovelletes” et venen al cap les mateixes idees).

Per combatre’l els experts recomanen prendre tota una sèrie de mesures: Tècniques de relaxació (una bona abraçada?), piscina, dormir el necessari, una bona alimentació, organitzar bé el temps i sobretot ... no intentar fer més coses de les què es poden fer (això és fonamental), comunicar el que sentim i el que pensem (encara que costi molt) i en darrer lloc ... també poden col·laborar els tranquil·litzants i els antidepressius indicats per reduir l’ansietat.

Per resoldre l’estrès cal atacar directament a les causes i no quedar-nos únicament amb la simptomatologia ... perquè aleshores el que guanyem per un costat el perdem per l’altre.

Canviar una dinàmica (tendència) és complicat. En realitat és molt difícil ... però no impossible. El primer pas és però ... el reconeixement del problema i la voluntat de sortir-se’n. Però quan parlo de voluntat de superar-lo no és suficient amb pensar-ho i desitjar-lo. Cal prendre mesures. És necessari passar a l’acció. I precisament aquí està la dificultat.

A mi em fa que el Nàstic està estressat. Crec què no te tota la simptomatologia ni és un cas greu ... però està sota excessiva tensió. Masses problemes, poca col·laboració, un repte complicat ... però estic convençut que se’n sortirem. I parlo en plural ... perquè m’afecta molt i crec que en formo part. Jo voldria veure’l d’una altra manera, en altres circumstàncies ... més relaxat, més satisfet, amb més bones sensacions. Seré pacient. Estic convençut que tot arribarà. Segur!

Perquè no seré jo ... l’estressat no? Buenu ... potser també, no?
Mai se sap!

(Em sap molt de greu i voldria fer alguna cosa però ...)

L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article
La ... decisió (Part 2 i ... última) He posat “última” perquè ningú s’espanti i pensi ... que faré com a Ventdelplà i això de “la decisió” ho eternitzaré!!! Thomas D’Zurilla i Marvin Goldfried fa més de 30 anys van “inventar-se” una estratègia de solució de problemes en cinc fases ... amb l’objectiu de trobar solucions a qualsevol tipus de problema. Crec honestament ... que es van quedar en el camí, però el seu muntatge és curiós i alhora bastant obvi, almenys des del meu punt de vista. Van definir “problema” com ... el fracàs per trobar una resposta eficaç. Ells posaven un exemple clar ... “el fet de no poder trobar una sabata al matí no és un problema en sí mateix”. Esdevé un problema si un s’oblida de mirar sota el llit que és el lloc més probable de trobar-lo. Buenu ... això deien ells, perquè jo crec què és “una marranada” ... deixar-se una sabata sota el llit. Les sabates ... al sabater o allà on sigui però sota el llit ... hummmmmmm!!! En fi, tampoc no voldria ferir la sensibilitat de cap lector o lectora ... Llegir article	La ... decisió (Part 1) He de reconèixer que el títol ... és més de pel·lícula tipus “el caso Burne” que no pas d’article d’opinió dedicat, al menys relativa i tangencialment, al Nàstic, però fa dies que dono tombs ... que de vegades cal prendre decisions i el fet de “no prendre-les” ens pot perjudicar, i de quina manera!!! Quan les coses no van com un espera, hi ha dues opcions: La primera ... intentar fer alguna cosa perquè millorin ... i la segona, esperar a veure què passa. Deixar-se portar per la inèrcia. De què depèn la tria? Bàsicament ... de la personalitat i els costums de cadascun ... però també del que t’importi “allò que no va com tu esperes”. Quan és alguna cosa que no ens importa gaire ... tant és el que passi, però en canvi, quan és important ... no podem consentir que se’ns escapi de les mans. Llegir article