La Utopia ... i la Distopia.

La paraula ... utopia és un neologisme que va inventar el filòsof anglès Thomas More per “batejar” una misteriosa illa amb una societat harmoniosa i feliç basada en la propietat col·lectiva i un gran control social. Buenu ... no sé que dir-vos, “massa bonic” sembla tot això!!! Ara m’han vingut al cap els del Barça ... perquè ara mateix, el club que dirigeix Laporta ... no és ben bé cap utopia que diguem.

Per cert ... jo diria que quan estudiava batxillerat em van dir que Thomas More es deia “Tomas Moro” ... o em falla la memòria. Potser ara l’han canviat el cognom ... buenu, en fi, tan se val com es digui. Ni que fos un davanter centre golejador ... segurament són la mateixa persona.

Al llibre de More, qui s'encarrega d'explicar-nos les virtuts d'Utopia en contrast amb els desequilibris de la societat europea és un “viatger” que dialoga amb More en les pàgines del petit llibre en llatí que l'anglès va publicar el 1516. More es distancia ... de l'optimisme del seu interlocutor i es mostra escèptic sobre les virtuts del model social d'Utopia. I va més enllà, apuntant que a Europa les idees d'Utopia podran esdevenir desitjos, però difícilment realitat.

És veritat ... una cosa és el que desitgem ... i una altra de ben diferent és la realitat, no? Hi ha tantes coses que jo desitjo ... algunes de ben “secretes” i d’altres més, diríem, “normals”. En canvi la realitat és la què és. La realitat ... però, pot canviar. No se sap mai ... el què passarà d’aquí un temps. Per això no està de més ... tenir alguna Utopia. Jo associo bastant aquesta paraula a la de “desig”, al que m’agradaria que passés ... al que somio despert.

Utopia prové del grec ou topos, "enlloc", però també (hi ha una altra teoria) és proper a eu topos, "lloc feliç". Amb aquests jocs de paraules More senta les bases del que significa avui utopia: un ideal de perfecció inabastable. Aquesta ambivalència ... ens passa en molts aspectes de la vida, no creieu? A mi el Nàstic, el “meu Nàstic” em provoca sentiments i emocions ambivalents. De vegades ... m’il·lusiona, em “frapa”, em captiva ... em roba el cor. D’altres ... em fa tastar la “crua realitat” i em deixa decebut. Bé, més que decebut ... en una distopia.

I què és la distopia?

No està al diccionari, però la podríem definir com una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, en una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur proper) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics. Quina mala pinta fa això, no?

Normalment, la diferència entre utopia i distopia depèn del punt de vista de l'autor o, en alguns casos, de la percepció del propi observador, que jutja el context descrit com desitjable o indesitjable.

Jo tinc algun dubte. No sé si ... els meus pensaments amb el Nàstic són utòpics o distòpics. No ho tinc clar. De vegades em sembla ... i en canvi d’altres m’adono què. No sé, pensava que el temps m’ajudaria a tenir algunes idees clares ... i no hi ha manera. Quan el meu pensament es torna més utòpic ... de cop, passa alguna cosa que em desanima. I quan estic més immers en la distopia ... hi ha algun fet que m’il·lusiona!!!

És l’ambivalència ... és el què voldríem i el que podem, el que faríem i el què fem. És complicat això ... sempre tot el què te a veure amb les nostres il·lusions i no depèn totalment de nosaltres ens acostuma a fer patir d’una o altra manera.

És lo que té ser del Nàstic!!!
Buenu ... crec què m’estic acostumant. Almenys ja m’hauria d’haver acostumat, tot i que em costa una mica massa.

Un s’acostuma a tot. Quin remei!!!

(El dedico ... als utòpics i també ... als distòpics, i clar ... als què són les dues coses a l’hora)

L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article
La ... decisió (Part 2 i ... última) He posat “última” perquè ningú s’espanti i pensi ... que faré com a Ventdelplà i això de “la decisió” ho eternitzaré!!! Thomas D’Zurilla i Marvin Goldfried fa més de 30 anys van “inventar-se” una estratègia de solució de problemes en cinc fases ... amb l’objectiu de trobar solucions a qualsevol tipus de problema. Crec honestament ... que es van quedar en el camí, però el seu muntatge és curiós i alhora bastant obvi, almenys des del meu punt de vista. Van definir “problema” com ... el fracàs per trobar una resposta eficaç. Ells posaven un exemple clar ... “el fet de no poder trobar una sabata al matí no és un problema en sí mateix”. Esdevé un problema si un s’oblida de mirar sota el llit que és el lloc més probable de trobar-lo. Buenu ... això deien ells, perquè jo crec què és “una marranada” ... deixar-se una sabata sota el llit. Les sabates ... al sabater o allà on sigui però sota el llit ... hummmmmmm!!! En fi, tampoc no voldria ferir la sensibilitat de cap lector o lectora ... Llegir article	La ... decisió (Part 1) He de reconèixer que el títol ... és més de pel·lícula tipus “el caso Burne” que no pas d’article d’opinió dedicat, al menys relativa i tangencialment, al Nàstic, però fa dies que dono tombs ... que de vegades cal prendre decisions i el fet de “no prendre-les” ens pot perjudicar, i de quina manera!!! Quan les coses no van com un espera, hi ha dues opcions: La primera ... intentar fer alguna cosa perquè millorin ... i la segona, esperar a veure què passa. Deixar-se portar per la inèrcia. De què depèn la tria? Bàsicament ... de la personalitat i els costums de cadascun ... però també del que t’importi “allò que no va com tu esperes”. Quan és alguna cosa que no ens importa gaire ... tant és el que passi, però en canvi, quan és important ... no podem consentir que se’ns escapi de les mans. Llegir article