La veritat i ... l’objectivitat.

Sempre m’ha fet gràcia quan algú em manifesta explícitament que el que diu ... ho fa “amb objectivitat”. Em costa admetre-ho, i això que normalment ... crec tot el que em diuen, però no m’ho empasso això ... que algú sigui capaç d’expressar els seus pensaments de manera objectiva.

De vegades noto en algunes persones una certa “obsessió” quan manifesten les seves idees ... d’afegir que són “objectius”. Com si d’aquesta manera els seus pensaments tinguessin més valor, major incidència o l’atribut de “ser veritat”. Se’ls hi omple la boca. Diuen els que “saben” què per poder considerar-se objectiu cal ... “retratar sempre la realitat amb la màxima precisió possible”.

M’ha sobtat aquesta frase: “retratar la realitat”, perquè penso que no es pot fer “una fotografia” d’ella, si de cas i ... com a molt, “una aquarel·la”. Sovint em pregunto què és ... la veritat? I ... l’objectivitat?

En realitat a mi ... em molesten poques coses dels altres. Però una de les que més m’incomoda (per dir-ho d’alguna manera) ... és quan algú fa sentència ferma del que diu, creient-se posseïdor d’un grau considerable de certesa. És de les coses ... que més em costa tolerar. No ho entenc.

Els qui em coneixen bé, diuen que sóc molt subjectiu ... que “perdo” l’objectivitat amb excessiva facilitat. I sempre penso ... la perdo? Si mai no l’he tingut!!! Com es pot perdre el que no es té? He de reconèixer ... que en general i malgrat de vegades em costi admetre-ho (fins i tot ho arribo a negar) ... és ben cert, sóc “subjectiu crònic”. No puc pensar pràcticament en res ... allunyant els meus sentiments, l’afecte i les emocions que em produeix. Ja m’agradaria ... ja, o no!!!

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix l’objectivitat com ... “tractar els esdeveniments, les dades i els fenòmens amb independència de les reflexions i sentiments propis de l’observador”.

Jo no puc parlar absolutament de res sense tenir en compte els meus sentiments i les meves reflexions. Porto estona pensant ... si hi ha alguna cosa que d’una o altra manera no m’afecti emocionalment. No se m’acudeix cap. M’estic cansant de buscar!!! Inclús estava pensant ... potser ... el “Principi d’Arquímedes”. Doncs no, ni aquest!!! Per què quan me’l van explicar ... el professor em tenia una mica de mania. I jo li vaig agafar ... al pobre Arquímedes.

No sé si hi ha algú que sigui capaç de fer-ho ... tot i què no parlaré per boca dels altres ... però em costa creure a aquells que diuen que parlen amb objectivitat ... en realitat ho facin. No poso en dubte que s’ho creguin. Però tots sabem que una cosa és el que es creu i una altra de ben diferent, el què és.

Quan penso, reflexiono (de vegades ho faig), parlo, escric, opino ... de les “coses meves” sempre sóc molt subjectiu. Ho sé!!! Quan parlo del Nàstic ... la meva subjectivitat arriba a límits insospitats. Increïbles. Inclús diria que arribo a pensar com un fanàtic (és de l’únic que ho sóc). Ni jo mateix m’ho puc creure. Em faig creus. I és que el Nàstic ... m’apassiona. Em posa a cent. Em te el cor robat i durant el dia en venen imatges que m’ajuden a sentir-lo més a prop ... durant la nit, també.

Opino que “la veritat” ... no és patrimoni exclusiu de ningú. Rau subjecta a les creences i a les experiències individuals de cadascun. Això segurament és un tret característic de la personalitat. Vull dir que ... no estic segur que hi hagi remei o solució. Potser amb psicoteràpia? Hipnosi? Acupuntura? Tarot? Hummmm!!! Es probable que el que vagi millor ... sigui un Espidifen. Sense saltar-se cap dosi, però!!! Tres al dia.

Algú podrà pensar que no se’m pot fer gaire cas quan parlo del Nàstic. Probablement tingui raó. No sóc capaç de veure-li ... res malament. Només ... penso en el que em dóna. El que em regala. Sabeu què és? És ... il·lusió. Molta. Potser massa i tot.

Algun cop també penso que tot fora més fàcil si jo fos d’un altre equip. Però immediatament aquest pensament s’esvaeix. Jo vull ser del Nàstic ... i encara que no volgués ... crec que ara no podria deixar de ser-ho. Això no es tria de manera conscient.

I tot això ho dic amb tota “l’objectivitat” que tinc que sé que és ben poca ... per no dir nul·la però tan se val, és la meva veritat. La que m’omple la boca. Tot i saber que aquesta ... no la puc compartir pràcticament amb ningú.

(I és que quan penso en el Nàstic ... perdo el nord, però trobo el sud!!!)

“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article	La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article
L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article