DONAR ... LA MA?

Els tipus de salutacions entre les persones ... van lligats al seu sexe?
És una bona pregunta? No estic segur ... crec, però que tinc coses a dir al respecte.

Els homes habitualment entre ells es donen la ma o s’abracen (excepcionalment) ... en canvi normalment les dones entre elles es fan dos petons. No és una afirmació contrastada científicament ... sinó observada, i per tant te una fiabilitat relativa. Ara podria dir ... que hi ha un estudi de la Universitat d’Ohio o de Carolina ... inclús de Boston que ho certifica però seré honest ... i no ho faré, tot i que segur que algú ... en algun lloc ho ha estudiat.

Entre les persones del mateix sexe sembla bastant clar el tipus de salutació que es fan ... però i entre els homes i les dones? Què passa? Doncs, hi ha de tot: Donar-se la ma i fer-se petons ... però abraçar-se ja costa més, no? Què curiós!!! Buenu ... de fet no és tan curiós, per a mi te la seva explicació.

Un cop vaig llegir que les persones quan es troben ... es donen la ma perquè des de la prehistòria donar-se la ma ... era senyal de que no portaves cap arma, que un anava desarmat i per tant ... podríem dir que ... de “bona voluntat”.

De vegades saludo a algunes persones donant la ma. Homes i dones, és indiferent. M’agrada fer-ho amb una relativa fermesa ... perquè quan em donen la ma ... espero sentir-la ja que si aquesta la noto ... feble, tova, flonja ... fins i tot em fa “una mica de mania”. És com agafar un peix ... no m’agafen “arcades” ... però em fa mala “espina”. Ai, no sé ... explicar el que sento ... però tinc la mateixa sensació que quan se’m trenca un ou en la bossa del supermercat. No sé per on començar a netejar!!! Arronso el nas!!!

No cal ser exagerat ... i donar la ma com si agafessis una paella al moment de donar el tomb a una truita de patates ... i tampoc no cal fer mal a l’altre persona, però vull que sentin la meva ma. M’agrada notar la ma de l’altre persona. Ara bé, em molesta ... que aquest moment ... sigui més llarg del que toca. De vegades he trobat persones ... que semblava que no volien deixar anar la meva ma. Quina ràbia!!! La meva ma ... és meva i de ningú més!!!

En canvi, d’altres vegades i segons amb qui ... m’agrada fer dos petons. En general ... no sóc partidari de fer petons. No sóc d’aquelles persones “petoneres”. Buenu això ho he de matisar:

Hi ha qui creu que dona dos petons i en realitat “para” la galta. Per tant, no et dona dos petons sinó dos cops de galta. Quan m’adono que em fan això ... faig el mateix. I tant!!! Ho tinc molt clar. No estic disposat a donar dos petons a qui no me’ls dóna. No senyor ... si jo dono dos euros, no vull rebre dos cèntims. O tots moros o tots cristians. I ho dic amb tot el respecte pels moros i pels cristians. Però ... tots iguals, no?

En canvi, també hi ha qui et dona els petons ... com me’ls donava la meva padrina (al cel sigui, no?). Després sempre m’havia de netejar la galta. Pobra dona ... ho feia amb bona intenció ... però jo dissimuladament ... quan es girava me’ls treia. No ho podia suportar. Em deixava tot mullat. Jo crec que això és l’altre extrem.

Com quasi sempre ... em situo en un relatiu terme mig. Els petons s’han de fer i s’han de rebre amb una certa naturalitat, i en funció de la confiança i l’afecte que sents per la persona i que aquesta sent per tu ... doncs es fan i els reps ... i ja està. No cal donar-hi més tombs. El que sí m’agrada es que “petin” una mica. Sense exagerar ... però sentir el soroll que fan ... em fa sentir bé.

I les abraçades?

Són fantàstiques, no? I són ... molt personals. Vull dir que hi ha moltes maneres de donar abraçades i ara no entraré a descriure totes les possibilitats ... però sí que m’agradaria fer referència a algunes ...

Hi ha qui dona una abraçada ... de “Paco” (amb tot el respecte pels “Pacos”). Vull dir que més important que l’abraçada en sí, ho són els cops que es donen simultàniament a l’esquena. I sonen de veritat!!! Com si et traguessin la pols. Com ... volent dir: Hombre Paco!!! Buenu, és un tipus d’abraçada, que respecto ... que reconec que potser algun cop me l’han fet (però jo en canvi no) ... però que no “em mata”. Més aviat ...

En canvi l’abraçada intensa i forta tancant els ulls per deixar-te portar ... ja és una altra cosa. Quan un abraça i es sent abraçat de manera càlida, deliciosa, dolça i sensible, fa que en aquell moment et sentis únic. Sí, és veritat que ... de vegades t’adones que l’altra persona està sentint tot el teu cos ... i això provoca un cert pudor, una certa vergonya ... però quan tens confiança suficient ... i et dediques només a gaudir-la ... és un instant entranyable i meravellós. Per uns segons ... perds el món de vista i no saps on ets. Com a molt ... sents música de fons. Quina? Depèn de cadascun ... jo de vegades sento la Noa!!! D’altres Pink Floyd!!!

Aquesta és la que m’agrada ... però reconec que la puc fer amb molt poques persones ... poquíssimes, perquè és una abraçada “comunicativa”. I a qui podem demostrar el nostre afecte? Pràcticament ... a persones molt properes, no? En definitiva a les que estimem.

Per finalitzar i respecte de l’abraçada ... sempre m’ha meravellat com es fan una abraçada els infants de dos anys. M’encanta ... perquè és “natural” i en canvi als adults ens costa molt ser naturals en aquest aspecte. Quan veig nens petits fent-se una abraçada sempre penso ... quina “pena fer-se gran” i perdre tantes coses que els nens petits fan i nosaltres deixem de fer a mesura que madurem (i dic “madurem” quan hauria de dir “creixem” ... perquè alguns mai no ... ho fem del tot. No?)

I què?
Doncs ... hi ha el que hi ha.

(Tot i que no els hi faig ... ni petons ni abraçades ... el dedico als meus amics: amb els que vaig a córrer i ... sempre m’esperen, em regalen pernils, sortim a sopar, em llegeixen ,m’envien sms al mòbil, inclús porten algun amic a dormir al sofà de casa, m’escolten, anem al Nàstic, em donen tabac, juguem a tennis, fem “alguna” cervesa i sobretot ... sempre riem molt ... i s’ho passem molt bé junts. Per a mi ... és una sort també. “Adios señora, ... adioooos ... señoooor!!!)

“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article	La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article
L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article