QUÈ VOL DIR ... SER FRÀGIL?

Ja fa dies que volia escriure sobre “la fragilitat”. No sé ben bé perquè. No sé si és que penso que el Nàstic és fràgil, o al revés, que el fràgil sóc jo. No estic segur. El que sí crec és que a la vida, les experiències han de servir per millorar, sempre i quan acceptem la nostra fragilitat amb serenitat i intel·ligència.

Hi ha qui pensa què per sobreviure amb garanties en qualsevol àmbit de la vida cal ser competitiu, segur de sí mateix i agressiu. D’aquesta manera sembla que es pot assolir un nivell de supervivència i èxit que impliqui el reconeixement de les altres persones i en conseqüència d’un mateix. El problema és que actuant sota aquests paràmetres la personalitat es fonamenta en criteris superficials i enganyosos, amb les conseqüències que això pot comportar a mig o llarg plac per l’equilibri emocional.

Hi ha d’altres que asseguren que per sobreviure i ser feliç en primer lloc necessitem enfrontar-nos a nosaltres mateixos amb la sinceritat necessària (què difícil és això!!!) per a reconèixer els propis límits, i viure’ls sense por, interpretant-los com el que són, una part de la nostra persona.

En definitiva es tracta de sentir “la nostra fragilitat” com un aspecte inherent a la conducta humana. Quan diem que una persona és fràgil volem dir que és feble, delicada, vulnerable ... què pot ser ferida o danyada. Jo crec que en major o menor mesura tots som fràgils, almenys davant d’algunes situacions.

El reconeixement d’aquesta fragilitat i vulnerabilitat té dues dimensions, una d’individual i una altra de social.

Tots pensem que ens coneixem perfectament. Què sabem com som. Això no és del tot cert. Cadascun és ben diferent de com pensa que és. A veure si m’explico. Existeix una prova típica en la psicologia divulgativa que és agafar a tres persones diferents que ens coneguin molt bé i ens defineixin amb sinceritat i sense por. Podrem comprovar que les versions d’aquestes tres persones tindran molt més en comú que la descripció que nosaltres ens faríem. És increïble aquesta prova!!!

Per què? La resposta és relativament senzilla: Quan ens descrivim pensem més en el “Jo ideal” que en el “Jo real”. Quan fem introspecció i ens apropem al “Jo real” descobrim fragilitats, debilitats i vulnerabilitats que ja coneixíem (intuíem) però que ens costa reconèixer perquè fer-ho implica un retrobament amb el que menys ens agrada de nosaltres mateixos. És dur!!! És més fàcil conviure amb l’ideal que amb el real. És el que fem la majoria.

El més convenient i saludable, és que l'individu reconegui les seves limitacions i les assumeixi amb esperit de superació, entenent-les com un fet incontestable i com a part irrenunciable de la seva personalitat.

D'aquesta manera, potser lamentarà haver experimentat fracassos, però els integrarà en la seva trajectòria personal, aprendrà d'ells i no se n'avergonyirà perquè almenys podrà argumentar que ha intentat millorar la situació. Això ens permetrà disposar d'informació que ens facilitarà millorar en futures circumstàncies i ens ajudarà a evitar la repetició dels errors comesos.

L'altra dimensió, la social, consisteix a aconseguir que no ens importi excessivament aparèixer davant els altres com a vulnerables. Tampoc no es tracta de ser autocompassius, d'immolar-se davant dels altres i de pregonar les nostres misèries. No és això!!!

En el nostre entorn social hi ha persones que ens aporten poca cosa o a les quals importem poc i, per què no dir-ho, altres que fins i tot s'alegren dels nostres mals. Òbviament, no constitueixen el millor terreny per a sincerar-nos-hi. Hem de seleccionar els àmbits mereixedors d'aquests actes de sinceritat. Cadascun te els seus i aquests són diferents, però generalment podríem parlar del familiar (en alguns casos) i del d’amics (la majoria) amb qui mantenim una relació estreta, davant dels quals hem de posar en pràctica aquesta exhibició mesurada del nostre jo més íntim.

És un exercici molt positiu ... transmetre les nostres limitacions; això sí, sense atropellar l'altre amb un cabal torrencial de dures confessions. Hem de saber mesurar la nostra sinceritat, per tal de no espantar ningú i per a aconseguir un doble efecte positiu: que ens coneguin millor i que puguem viure d’acord a la nostra autèntica manera de ser, sense seguir els criteris a què ens obliga la imatge que els altres tenen de nosaltres o la que nosaltres, equivocadament, hem contribuït a generar.

De fet, ens sentim millor amb els qui es mostren propers i accessibles i ens consideren mereixedors d'escoltar les seves confidències. I al contrari, resulten menys atractius de compartir el nostre temps aquells que, per la seva aparença de fortalesa, no semblen necessitar-nos per a res.

I us pregunto ... creieu què el Nàstic és fràgil?

(No sé si he estat capaç d’explicar-me adequadament. He parlat de persones, però tot el que he dit es podria aplicar perfectament ... buenu, no ho diré jo. Ho deixo ... a les vostres mans. Segurament hi ha qui pensa ... que en alguns moments “ja em val”. Probablement no li falti raó!!!)

Isaac Newton ... i el Nàstic. M’he inventat una teoria que no sé si existeix de veritat. I com de vegades sóc agosarat ja l’he posat un nom “La teoria de la goma”. Abans de tenir clars els seus principis ... em vaig dir, “jo l’hi poso nom”. Almenys que tingui nom ... com les bones teories. I així va ser. De què va? Sabeu ... aquelles gomes (de color camel) de lligar els pollastres, em van ajudar a establir una idea sobre una cosa que m’adono que em passa: Hi ha coses, fets i persones amb les que de vegades estableixes una relació com elàstica. Vull dir que s’estira i s’escurça, es fa llarga ... i curta, va i ve, a cops estàs dalt i d’altres estàs baix. I fa temps que li dono tombs al cap amb el tema. Perquè em passa a mi? Li passa a tothom? Sóc responsable? Llegir article	Pronosticar és fàcil, encertar ... més difícil. Sempre he manifestat des del meu racó que no entenc massa de futbol. Vaig estar uns quants anys jugant a diferents equips provincials, he vist molts partits en directe i per la televisió però lo meu no és el futbol. De fet ... lo poquet que sé ... ho he aprés de Luis Cèsar i també del meu fill. Sí, en les converses “funboleres” mantingudes amb ells ... t’adones que vol dir “saber de futbol”, i que hi ha qui en sap, i molt. Hi ha qui sap llegir un partit, qui s’adona perquè passa una cosa o altra, etc. Però insisteixo ... lo meu no és el futbol. Tampoc no es que sàpiga ben bé que és “lo meu” o potser sí ... però per prudència no ho diré públicament! Llegir article
Por ... davant el nou curs? Davant la nova temporada hi ha una sèrie de paraules que em venen al cap: Expectatives, il•lusió, incògnita, paciència, prudència, nervis, por ... i així podria seguir una bona estona ja que en sortirien un munt. N’hi ha de tots colors. Algunes amb connotacions positives ... i d’altres de no tant. Però de totes hi ha una ... de ben diferent, la por! Llegir article	“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article
La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article	L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article
Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article	El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article