L’OPTIMISME I ... JO.

La passada setmana escrivia del “pessimista crònic”, i aquesta, una mica per obligació i molt per devoció ho faig de l’optimista. I el motiu que em porta a fer-ho és que estic convençut que tots hem de fer el possible per ser feliços, i ser optimista ... és la única manera que conec d’ apropar-se’n.

La felicitat és un sentiment. És un estat d’ànim caracteritzat per emocions de satisfacció i de plaer. M’agrada molt la paraula “satisfacció” per que l’associo a dues de molt importants: desig i necessitat. Totes les persones sentim desig i necessitat alhora i ho fem fins el darrer alè.

Aquestes dues paraules no són contràries sinó que ... es complementen. La necessitat i el desig són mots que van directament associats. M’atreviria a afirmar que el desig neix de la necessitat.

La felicitat és un estat d’ànim agradable que sol acompanyar a la idea que la vida val la pena (i tant!!!), depenent de la personalitat i de la situació personal pot oscil·lar des d’una emoció molt i molt intensa de plaer ... a un estat de pau interior molt més seré i tranquil. Cada persona ho veu i ho viu de manera molt diferent. Però tots sabem distingir quan una persona és feliç.

Els ulls són el termòmetre de la felicitat. Més ben dit, no són tant els ulls com la mirada. Llegir la mirada d’una persona ens pot donar informació i moltes pistes sobre com es sent o com pensa, i en definitiva de com li van les coses. Quan observo la mirada d’algunes persones ... puc intuir el seu índex de felicitat.

Per altra banda, l’optimisme és una força molt potent, capaç d’influir de manera positiva en tots els àmbits de la nostra vida. Per això, aprendre a sentir i pensar en positiu és una inversió realment profitosa que multiplica les possibilitats de viure sans i feliços.

Com podem relacionar felicitat i optimisme? Segon el meu parer, entre aquestes dues paraules és ... més aviat de causa-efecte. Vull dir que una cosa porta a l’altra. L’optimisme és el camí més recte per assolir la felicitat. Les persones optimistes pensem que les coses ens aniran bé, i que no hi ha cap motiu racional per pensar el contrari.

En general hi ha dos tipus d’optimistes:

1.- Aquells pels qui l’optimisme és un atribut innat: Són les persones per les què forma part inseparable del seu caràcter, de la seva forma de ser, en definitiva, possiblement tinguin una càrrega genètica. Aquestes, de vegades podem confondre optimisme amb desig (són dues coses totalment diferents), i arriben a creure que res pot sortir malament, que tot funciona de meravella sempre ... però malauradament la vida no és així.

2.- En canvi “l’optimista d’hàbit” és aquell al que les circumstàncies de la seva vida l’han portat per aquest camí, i acostuma a ser assenyat i lògic. Aprofita i gaudeix de cada instant (m’encanten aquestes dues paraules: “gaudir” i “instant”) perquè sap que a lo millor/pitjor sempre no serà així.

En general sóc optimista. Clar, sóc un optimista d’hàbit. Des de que m’aixeco fins que em vaig a dormir cada dia tinc un munt de motius per prendre’ls en positiu o en negatiu. M’explico: Contínuament rebem un munt d’informacions de l’exterior amb càrrega positiva, negativa o de vegades (poques) neutra.

Aquí entra ... la nostra manera de pensar. Segons el valor que donem a cada un d’aquests estímuls el nostre estat d’ànim serà més aviat positiu o negatiu. Jo ho tinc clar!!! Intento valorar molt més les aportacions positives que les negatives i d’aquesta manera la meva temperatura emocional ... és més saludable.

Qui es beneficia d’això? En primer lloc cada un de nosaltres i de manera secundària les persones del nostre voltant. La majoria busquem apropar-nos a persones optimistes i allunyar-nos del pessimistes. Les vibracions que emeten els optimistes ... senten molt bé.

Únicament em costa ser positiu quan sé que persones a les que estimo pateixen per algun motiu. Em sap greu ... assabentar-me que no ho estan passant bé, que tenen “un baixon”, que han passat “mala nit” (Ufff!!!) o qualsevol altra cosa. Aleshores em costa ser optimista, perquè jo necessito que estiguin bé. Però aleshores el primer objectiu és ajudar-les ... a superar les dificultats. Un cop l’objectiu està aconseguit ... torno a ser el de sempre!!!

Jo vull ser optimista i de fet, penso que ho sóc. Això sí, ser optimista no vol dir necessàriament ser ingenu, poc crític, poc intel·ligent i empassar-s’ho tot. Ni molt menys, és una forma de viure i sobretot és un hàbit. I quan parlo d’hàbit parlo de destresa, de rutina, d’experiència i en definitiva de ... conducta.

Respecte del Nàstic sóc optimista. I ho sóc perquè no es pot viure d’una altra manera aquest sentiment. El Nàstic és ... per gaudir, donar-me satisfacció, aportar-me il·lusió, ajudar-me a somiar ... i sobretot per estimar-lo. La situació no és fàcil ... però m’és igual. Un s’acostuma a tot!!! Almenys jo m’acostumo, tot i saber, o millor dit ... NO SABER el que ens te preparat el destí. Ja veurem!!! Qui ho sap? En realitat ningú!!!

Estic convençut que he de complaure’m de cada un dels instants que m’ofereix, perquè probablement aquests ... no seran eterns. Però jo he de ser capaç de valorar totes les aportacions que em fa. Em fa moltíssimes. La meva vida no seria igual sense el Nàstic, i no exagero, dic el que sento. Estic mal acostumat, em sento molt “ben cuidat” en aquest sentit i ... no vull deixar d’estar-ho. Faré tot el possible per aconseguir-ho.

Per mi és un orgull ser del (pertànyer al) Nàstic. I he de fer una confessió ... cada dia que passa ho sóc més. És possible això? I Tant!!! Reconec que cada dia que passa em trobo més prop sentimentalment i afectivament. Tinc sort!!!

Com estic amb el Nàstic? Sense comentaris!!!

(Els optimistes sempre tenen projectes ... els pessimistes en canvi, gairebé sempre tenen excuses. Tots tenim problemes, però els optimistes tenen l’habilitat d’enfrontar-los i sortir-se’n, i això en definitiva és una de les coses més importants de la vida, almenys ... per a mi)

“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article	La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article
L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article	Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article
El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article	La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article
El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article	La ... “Fata Morgana” Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així. Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure. Llegir article