EL “PESSIMISTA CRÒNIC”.

Per naturalesa, tots els éssers humans tenim aspectes positius i negatius. Hi ha qui veu el got mig ple i també qui el veu mig buit. Sempre ha estat i serà així. Jo no sé a d’altres ciutats ... però a Tarragona tenim afeccionats del Nàstic que són incapaços de veure alguna cosa positiva del nostre equip.

Quan sento al meu voltant converses referents al Nàstic i no tinc res millor a fer, sempre que puc “paro l’orella”. Vull dir que, com si fos una antena parabòlica l’oriento cap a la persona que fa els comentaris i escolto amb “més o menys” atenció, depenent del contingut i la forma en que es parli. De vegades val més la pena “no tenir cobertura”.

Reconec que algun cop m’he hagut de mossegar la llengua per tal de no intervenir, tot i que acostumo a controlar prou la meva conducta, de vegades ... se’m fa difícil. Escoltar converses d’incògnit és entretingut. Suposo que tothom ho ha fet, no?

Tinc un amic que és un expert en aquest tipus d’activitats i segons explica, fins i tot és capaç d’aguantar-se la respiració per millorar la nitidesa de l’audició. Realment ... és un professional. Jo a tant ... no arribo. Jo escolto ... i prou.

És malauradament freqüent trobar-se seguidors instal·lats perpètuament en l'amargor, en la tristesa, el pessimisme i el desinterès. Tots coneixem afeccionats insistents en trobar el costat negatiu de tot el que ocorre al voltant seu: són els pessimistes crònics. Sí, aquells que ja “ho sabien tot” ... sempre “ho saben tot”, quan perdem, ja ho havien anunciat ... aquesta temporada “s’estan posant les botes”. Tenen una inclinació natural a veure les coses referents al Nàstic en el seu aspecte menys favorable.

De veritat, hi ha poques coses que em treuen “de polleguera”, però aquestes persones tan negatives ... quasi ho aconsegueixen. Els esdeveniments de la vida, els comportaments propis o aliens tenen la importància que nosaltres els atorguem. Jo els hi dono molt poc valor ... i ho faig per salut mental (la meva clar).

Qualsevol de nosaltres té motius, quasi cada dia, des de que s’aixeca fins que se’n va a dormir, per preocupar-se o entristir-se. Però fer-se la vida malbé a propòsit és una habilitat que s’aprèn, no n'hi ha prou de patir experiències negatives, cal tenir la voluntat ... d’aprendre-ho. Cal ser un especialista.

Les experiències desagradables tendeixen a lligar-nos al passat i a inhibir-nos el futur, no ens deixen evolucionar perquè ens condicionen i atemoreixen. Simplificant una mica, tant “és” com ens vagin les coses realment, perquè si mostrem una predisposició negativa i pessimista, els moments feliços els tamisarem excessivament i els percebrem amb desconfiança i reserves, sense gaudir-los tal i com tocaria. Així és el pessimista crònic.

Com el podreu reconèixer?

De vegades no és tan fàcil com sembla però si sou observadors i reflexius, per les seves conductes podreu discriminar qui és un d’ells:

1.- Sempre es crea problemes. No te prou amb els seus (particulars) com tothom i assumeix com a propis els del Nàstic o qualsevol altre. Sempre s’omple la vida de complicacions reals o fictícies, i concedeix gran importància a tots els esdeveniments negatius: Lesions, sancions, notícies a la premsa, etc. Qualsevol excusa és bona. Abans del partit ... sempre ho tenim molt difícil, després ... encara pitjor. I més a Primera, uff!!!

2.- Està realment convençut que sempre te la raó. És impossible conversar amb ell. És molt difícil discutir perquè només hi ha una veritat absoluta: la seva. Rebutja d'entrada el que diguin els altres i encara molt més si l’aportació és positiva. Quan porta més de dos minuts parlant, el seu to de veu va pujant fins que acaba cridant. Parla amb tu com si sempre estiguéssiu al camp.

3.- Viu obsessionat: L’àrbitre, el temps, l’horari del partit, l’alineació ... sempre hi ha un esdeveniment que ens perjudica. Sempre. La felicitat esportiva, no existeix. És un terme filosòfic erroni. Mai no podem estar “satisfets”.

4.- El present no val la pena, ell sempre ha de tenir a la vista un pensament negatiu. Si un dia guanyem, tan aviat l’àrbitre xiula el final del partit ja està pensant en la propera jornada en la que no tenim cap opció de guanyar. La felicitat no dura ni un minut. El seu pensament és capaç de torturar a qualsevol que es posa al seu abast.

5.- Utilitza la tècnica del filtratge. Només veu un element de la situació i exclou la resta. Com que no es valoren dins un context, els pensaments negatius assoleixen dimensions exagerades respecte al que realment són.

6.- Es sent còmode amb la generalització. Extreu conclusions generalitzades a partir d’un sol fet o sense prou evidència. Quan es comet algun error al fer alguna cosa, ja està convençut que mai no arribarà a sortir bé.

7.- Per últim, quan parla amb tu és incapaç de no donar-te l’esquena en diferents moments de la “conversa” (per dir-ho d’alguna manera). La seva inquietud s’apodera del seu cos, i tira endavant i entera, a la dreta o a l’esquerra ... però el cas és no parar quiet. Parla amb tu com si estigués esperant rematar un “córner”.

Segur que tots coneixeu algun d’aquests. La veritat, a mi em fan més aviat una mica de pena. Sé que segurament no actuen de mala fe. Però la veritat, quan més lluny d’ells molt millor, jo almenys ho tinc clar.

El “pessimista crònic” no és un espècimen únicament relacionat amb el món del futbol i del Nàstic, sinó que es pot generalitzar en tots els aspectes de la vida.

Acabaré amb una frase d’un savi grec, Aristòtil: “som allò que fem dia a dia. De manera que l’excel·lència no és un acte sinó un hàbit”. No cal cap comentari, oi?

(El dedico a totes les persones que “saben viure” i no es conformen únicament amb “viure”. També als seguidors del Nàstic que gaudeixen de l’equip independentment dels resultats, perquè així s’ha de viure el futbol).

Por ... davant el nou curs? Davant la nova temporada hi ha una sèrie de paraules que em venen al cap: Expectatives, il•lusió, incògnita, paciència, prudència, nervis, por ... i així podria seguir una bona estona ja que en sortirien un munt. N’hi ha de tots colors. Algunes amb connotacions positives ... i d’altres de no tant. Però de totes hi ha una ... de ben diferent, la por! Llegir article	“Xapat ... per vacances” Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà! Llegir article
La “barra de ... ferro”. Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!! Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions. Llegir article	L’autoestima ... i el Nàstic Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”. Llegir article
Poc a dir ... De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll. Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir. Llegir article	El Nàstic ... i l’estrès! Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions! Llegir article
La voluntat i la ... inconstància. Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç. Llegir article	El cor ... i la raó. Quin dilema!!! Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida. Llegir article