L’inici de temporada no podia ser millor ... començà amb victòria a domicili davant d’un presumpte rival directe. El joc va ser bó, les sensacions que ens va deixar l’equip als privilegiats que vam veure la primera victòria a la lliga del Nàstic 2006-07 fantàstiques.
Però el Nàstic és un equip que ha pujat a primera per patir i fer patir, és el darrer pressupost econòmic, no te experiència, te una economia sanejada .... i, malgrat no ens agradi és “la Ventafocs”.
El seguidor ja ho sabia això, era probable que passés ... però la il·lusió de la Liga de las Estrellas ens va fer oblidar la crua realitat.
I, la veritat, quan parlo amb els seguidors ...detecto que hi ha alguns que estan patint molt. I aquest patiment és fins a cert punt normal i justificat, però al “tanto” que si esdevé patològic pot ser terrible!!!
El patiment és l’emoció motivada per qualsevol condició que sotmeti al nostre sistema nerviós a un desgast. Aquesta sensació de patiment de vegades és conscient i d’altres és inconscient. Normalment quan es manifesta de manera conscient ho fa en forma de “dolor” i quan és inconscient ho fa en forma d’esgotament o cansanci.
Quan es manifesta com dolor el cos es posa en estat d’alerta, i si considera que el mal és excessiu el cervell dona ordre de desconnexió per evitar un mal major.
Això és el que està passant a gran part dels seguidors del Nàstic. Està patint molt: Primer ha començat a sentir ANSIETAT (emoció desagradable d’angoixa i de vegades de por), ha seguit sentint FRUSTRACIÓ (és un sentiment desagradable de no aconseguir el que un volia) i compte!!!! El tercer grau ja és la PÉRDUA DE LA CONSCIÈNCIA. Esperem que ningú arribi a aquest extrem.
Després de la Visita del Real clourem un cicle de partits difícils davant dels quals gairebé no teníem opcions de triomf (València, Sevilla i Real), i jo crec (espero) que a poc a poc començarem a remuntar posicions .... però com diu Luis Cesar, l’equip que opta per salvar-se, no acostuma a estar en llocs de Uefa, sinó que està per baix, i nosaltres estarem tota la temporada per baix, patint, patint i patint però sense pèrdua de consciència (espero). De totes maneres, més m’estimo està a Primera per baix i patint que a segona A per dalt, o a segona B líder destacat. Almenys a Primera cada quinze dies podem gaudir d’espectacle al Nou estadi.
Va amics i seguidors, no patiu tant!!!! I gaudiu d’una temporada que serà històrica i única!!!!
Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà!
Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!!
Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions.
Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”.
De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll.
Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir.
Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions!
Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç.
Em fa que ... tots algun cop hem pensat o fins i tot hem dit la frase ... “el cor em diu” ... però “en canvi la raó ... el contrari”. Sembla que el cor i el cervell de vegades tinguin objectius diferents. Com si fossin antagonistes. Sembla que el que ens il·lusiona, volem, desitgem ... potser no és el que ens convé. Ens costa barrejar aspectes afectius i cognitius en alguns àmbits de la nostra vida.
Avui toca parlar de la Camorra italiana? No, de cap manera ... fred, fred!!! D’una pizza importada directament de Roma? No, tampoc és això. Potser d’algun perfum italià ... mmmm, no, ni somiar-ho!!! Vaig a escriure el que penso de la “il·lusió” en majúscules tot i que no ho escrigui així.
Un concepte relatiu, personal, ambigu, complicat ... però a l’hora tremendament important per cada un de nosaltres. Potser per mi ... una de les paraules i conceptes claus de la vida, tot i que sé que per a tothom no significa el mateix ... però és per aquest motiu que em ve de gust escriure.