La paraula estrès deriva del grec (com no podia ser d’una altra manera) “stringere” i significa “provocar tensió”. Per tant, pensem en ell com a resposta adaptativa dels diferents sistemes del cos humà a estímuls interns i externs. La genuïna i famosa enciclopèdia de saviesa “Salvat” defineix aquest mot com un “estat general de tensió en que es troba un organisme amenaçat de ser alterat en el seu equilibri psico-biològic per l’acció d’agents ambientals”.
Influeixen molt en l’estrès la vulnerabilitat i la capacitat d’adaptació, com es dedueix del fet que no totes les persones exposades a un estrès presenten aquest trastorn. Però opino, que el públic és molt sensible i encara no està adaptat a una categoria terriblement difícil. Què passa? Ens pensem que sempre hem estat a segona A?
L’estrès produeix canvis químics al cos. En una situació d’estrès, el cervell envia senyals químiques que activen la secreció d’hormones a la glàndula supra-renal. Les hormones inicien una reacció en cadena: El cor batega més ràpid i la pressió arterial puja, la sang és desviada dels intestins als muscles per poder fugir del perill i finalment el nivell d’insulina augmenta per a permetre que el cos obtingui més energia.
A banda del canvis químics l’estrès també desbordar l’individu de manera que comenci a desenvolupar errors cognitius en la interpretació de la seva conducta i pensaments, fins arribar a pors irracionals i fòbies i també, en el pitjor dels casos, d’altres problemes de salut.
No m’agrada que el públic marxi abans d’hora, amb el cor a 140 pulsacions, amb la pressió arterial descompensada amb el nivell d’insulina per damunt del normal. No serveix per a res, ni consola al pobre espectador i al damunt enfonsa a l’equip.
Que consti que soc el primer que vull que l’equip guanyi a casa. Bé, el primer potser no, però em disgusta molt que no ho faci i la meva família i amics saben que mirant-me a la cara poden intuir el que ha fet el Nàstic, però de veritat ... no ens estressem, que no serveix per a res !!!!
El futbol i el Nàstic són per disfrutar i passar-ho bé, sinó alguna cosa no va bé, i cal posar remei mentre es pugui.
Sempre he manifestat des del meu racó que no entenc massa de futbol. Vaig estar uns quants anys jugant a diferents equips provincials, he vist molts partits en directe i per la televisió però lo meu no és el futbol. De fet ... lo poquet que sé ... ho he aprés de Luis Cèsar i també del meu fill. Sí, en les converses “funboleres” mantingudes amb ells ... t’adones que vol dir “saber de futbol”, i que hi ha qui en sap, i molt. Hi ha qui sap llegir un partit, qui s’adona perquè passa una cosa o altra, etc. Però insisteixo ... lo meu no és el futbol. Tampoc no es que sàpiga ben bé que és “lo meu” o potser sí ... però per prudència no ho diré públicament!
Davant la nova temporada hi ha una sèrie de paraules que em venen al cap: Expectatives, il•lusió, incògnita, paciència, prudència, nervis, por ... i així podria seguir una bona estona ja que en sortirien un munt. N’hi ha de tots colors. Algunes amb connotacions positives ... i d’altres de no tant. Però de totes hi ha una ... de ben diferent, la por!
Ha estat un any diferent i sorprenent. Hem passat per distints moments ... decepció, eufòria, calma, il•lusió, esperança, tristor, sorpresa ... i algun moment inoblidable (amb picades i sense) ... i les perspectives no sé com són. No ho tinc clar. Intento pensar en el futur i no ho aconsegueixo ... veure amb nitidesa em costa bastant. Sé el que m’agradaria, sé el que faria ... però no sé el que passarà. No depèn de mi. Ja veurem! La veritat ... no em preocupa massa. El que hagi de passar ... passarà!
Tradicionalment sempre s’ha dit que les emocions, o millor dit, la manca de control sobre les emocions, són la principal causa dels fracassos de la intel•ligència. Les emocions influeixen en el coneixement però ... el coneixement també influeix en les emocions ... i tant!!!
Antonio Damasio, un dels neuròlegs més brillants de l’actualitat, ha demostrat que de la raó a ... l’acció no hi ha pas franc. Fa setze anys, publicava el revelador “L’errada de Descartes” (“gran llibre” que recomano a tothom) on demostrava amb casos reals que la racionalitat humana no pot funcionar deslligada de les emocions.
Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”.
De vegades ... un te ganes de parlar, de dir el que pensa de les coses i de les persones, de compartir ... d’altres un te ganes de callar, de no dir. Aquest fet, en principi no significa res. Estar en silenci només vol dir ... “no dir”. El silenci en principi només és l’absència de so, ja sigui paraula, música o soroll.
Una altra cosa diferent és la interpretació que fan els altres del silenci. De vegades el silenci s’interpreta com a acceptació. En canvis en d’altres com a rebuig. Normalment la interpretació del silenci depèn de la predisposició, de les experiències prèvies, de les expectatives ... però sobretot del que s’anomena llenguatge no verbal: la mirada, el gest, l’actitud, la posició del cos ... del que el fa servir.
Avui tothom parla d’estrès. És una paraula d’origen anglès que es podria traduir per “sotmetre a tensió”. Habitualment la fem servir per parlar d’excés de tensió mental o física, provocada per un factor extern. De vegades ... hi ha qui no l’agrada que li diguin que va o està estressat. I ho entenc perfectament perquè aquesta, es d’aquelles “malalties” que sembla que són responsabilitat d’un mateix ... i que si algú està estressat és més o menys perquè vol. I això és fals! Ningú vol patir i amb l’estrès es pateix. Per tant, no anem a buscar responsabilitats sinó ... solucions!
Per a la psicologia la voluntat és la capacitat humana de determinar-se a actuar per raons i motivacions internes. Quan la psicologia empírica estudia la motivació, tracta la voluntat, no com a facultat de la ment, sinó com a conjunt de totes aquelles variables que expliquen les condicions en què se suscita i regula la nostra conducta. Fa anys ... es deia que era una “facultat innata”. Avui, els estudiosos del tema parlen de la voluntat com el conjunt de quatre habilitats apreses: Inhibir l’impuls, deliberar, decidir i mantenir l’esforç.