ESTAT D’ÀNIMS........

Diuen que no és bo o recomanable deixar-se portar massa sovint per les modes o les tendències del moment o bé per un simple cop de rauxa que et faci pensar tant sols en el que has vist o has gaudit darrerament. Perquè les aventures passatgeres marxen gairebé sempre sense avisar i per la porta del darrera.

Diuen que els estats d’ànims poden canviar en tant sols unes hores, que dic unes hores, uns minuts, de fet en 90 minuts exactes que és el temps que necessites per passar del pessimisme més extrem abans de començar, al conformisme mesurat quan veus que el partit va avançant i les coses surten bé i acabar enfonsat o extasiat depenen del resultat del teu equip.

De fet això, més o menys i sempre més o menys això, és el que a més d’un, entre els que m’incloc ens va passar pel cap abans d’aquesta tercera jornada de lliga.

Costava creure que amb una setmana s’havia adreçat el rumb de la nau i s’havien corregit els errors que ens havien fet ensopegar; una, dues, tres, quatre i fins a set vegades a la mateixa pedra. Però si ves per on i sense que serveixi de precedent els tòpics es van convertir en realitat i els errors van servir per aprendre alguna cosa.

Per aprendre que la defensa i el doble pivot han de ser un bloc que treballi, que el davanter ha de ser un punt de referència que arrossegui als centrals, que s’ha de xutar a portar quan veus forat i que Sant Juanjo Valencia és el 10 de setembre.

Llegia les anteriors opinions que s’han escrit en aquesta i altres pàgines abans, durant i acabades les dues primeres jornades de lliga i hem sorprenia els canvis d’estat d’ànims que s’hi podien anar veient. Les llegia la veritat perquè els que les signaven eren dos bons amics amb el qui he parlat sovint de futbol. I m’agradava veure com es venia la il·lusió necessària abans de començar la lliga i com es tocava de peus a terra després de les dues primeres derrotes. M’agradava llegir que els fitxatges semblaven engrescar i que es parlava d’una plantilla millor que la de l’any passat i de millorar el setè lloc (més que res perquè jo també ho penso Josep Maria) però també vaig trobar molt necessària la dosi de realisme i optimisme de l’Antoni (la qual comparteixo gairebé al 100%), després de l’accident que ens va portar a perdre davant l’Sporting.

El cert és que encara hem sorprèn i gratifica més, sentir després de la victòria a Valladolid que ningú fa volar coloms i que el tòpic dels 50 punts torna a ser l’objectiu prioritari d’un plantilla que a ningú se li escapa que amaga més futbol que el que hem vist fins ara. I és que la victòria a Zorrilla, no és una victòria qualsevol. És una victòria necessària, balsàmica, històrica (mai s’havia guanyat a Valladolid en les anteriors 8 visites) justa i de prestigi de molt prestigi perquè tot i reconèixer que de futbol en sé el just i necessari després de veure a aquest Valladolid es fa fàcil preveure que pocs equips sortiran de l’estadi de la Pulmonia amb res de positiu.

Per això les cares, les paraules i fins i tot els comentaris d’aquells que ens pensem que en sabem una mica de futbol aquesta setmana sembla que seran positius.

I després de tot això el més important és que aquesta setmana quan anem al Nou Estadi per rebre l’etern Eibar, passarem de l’optimisme inicial a qui sap que en poc més de 90 minuts.