Escric aquestes ratlles després de veure el partit entre el "gran" Panathinaikos i el Barcelona. Els seguidors culés han d'estar com una moto. Si analitzessim el partit més d'un cessaria a l'entrenador, escridassaria al president i aniria a l'aeroport a xiular els jugadors. La imatge va ser bastant pobra, molt pobra. Després d'uns minuts de reflexió he arribat a la conclusió que el Nàstic hagués guanyat aquest partit. Bé, puntualitzo: el Nàstic que va jugar l'eliminatòria contra el Madrid, el que va guanyar al Numancia i el que va superar en joc al Recreativo, guanyaria al Panathinaikos. Perquè els pensaments que poden tenir els barcelonistes (tot i que hi hagi el partit de tornada al Camp Nou) després de perdre a Grècia són semblants als que poden tenir els "nastiqueros" després de perdre a Albacete. Mateix resultat, errors similars i mateixa sensació. I això em preocupa. Em preocupa que ens assemblem tant al Barcelona. No per res, eh!! Senzillament perquè no som comparables i no ens hem de comparar. I més d'un dirà: ni ganes de comparar-nos!! Deixo els barcelonistes (que bona creu ja hand'aguantar, tot i que al final són capaços d'aconseguir la Lliga de Campions…) i em centro en el Nàstic. No sé si he de treure l'esperit crític d'una vegada per totes o aferrar-me a l'última clau ardent de la salvació que es diu Nou Estadi. Segurament la segona opció és la millor, perquè en el fons del subconscient encara crec en aquest equip. I és fort!! Perquè mira que hi ha hagut partits que no deixaria "títere con cabeza" com diria aquell. Quan no fallen els davanters, falla el porter i sinó, el mig del camp no funciona. O l'entrenador fa canvis que no entens (això és crònic a tots els equips del planeta). O notes una falta de… de… de… de caràcter, o de fe o d'il.lusió o de creença o de raça o de responsabilitat o de jo no sé què!!! No ho entenc!!! És més (ho saben els dos companys expedicionaris amb qui vaig anar a Albacete) em vaig indignar amb les sensacions que ens van transmetre alguns jugadors. Jo tampoc crec que les coses es facin malament expressament, però és que alguns s'entesten en fer-m'ho creure. Ja està bé, home!! Cap soci demana res de l'altre món. Només lluita i entrega, perquè després vénen els resultats. I si es perd lluitant no passa res com hem vist en més d'un partit al Nou Estadi. I algú dirà: "La segona part d'Albacete va ser bona home!". I un bé negre amb potes rosses. Va ser normal, va ser el que ha de fer l'equip. És més, el Nàstic va ser superior o l'Albacete es va deixar fer? Sí, sí, vam arribar a la porteria rival, però i en el minut 6 de la primera meitat? I en el 12? I en el 26? I en el 34? I en el 43? El Nàstic només juga 45 minuts? Està bé. Doncs sort hem tingut aquesta temporada que ningú ens hagi fotut cinc gols en el primer temps, perquè sinó…. Bé, la conclusió de tot això va adreçada als creients en l'equip. Que n'hi ha algún??? Hola?? On esteuuuu? Vull seguir creient en l'equip i ens hem de salvar per decret llei. Senyors jugadors: ningú demana que perdeu la salut, ni us trenqueu les cames ni us baralleu amb ningú. Lluiteu per una afició que s'ha entregat per aquest club com no ho ha fet cap de les que he pogut veure a Segona A. Perquè el més trist de tot això és que alguns de vosaltres (si el Nàstic acaba baixant) l'any vinent estareu en un altre equip i llestos. Però aquesta afició tornarà al calvari i a la penitència i a la desil.lusió i al desencant i a la rutina i, en definitiva, al pou. Amb perdó de l'expressió, quina merda! No ens ho mereixem. Jugadors, està en les vostres mans…
Ansietat és el títol d'una cançó que pels amants del gènere ha quedat immortalitzada després de molts anys de la seva creació i que ben bé pot servir com exemple alhora d'expressar un estat d'ànim, el del Nàstic, a aquestes alçades de la temporada. I es que disputats els primers partits de la segona volta i després del canvi d'entrenador el conjunt grana no ha estat capaç de trobar el camí del triomf. Cèsar Ferrando, el nouvingut, treballa amb total intensitat per tal de donar al Nàstic ànims renovats i fer recuperar als seus homes la confiança perduda. Amb el tècnic valencià s'ha deixat de costat el futbol bonic encara que inefectiu per utilitzar armes més pràctiques com són la defensa ben aposentada, un centre del camp més equilibrat, barreja de lluita i creativitat i un atac ràpid i efectiu. A més el Nàstic ha anat al mercat d'hivern a adquirir jugadors que donessin més consistència, ofici i sentit del treball. El sr. Ferrando ja ha va deixar clar el dia de la seva presentació. El Nàstic ha de deixar de banda el preciosisme i lluitar pam a pam amb els contraris, guanyant el punts encara que s'hagi de fer de penal i a l'últim segon.
Un que ja es gat vell per aquests camps de Deu... I que las ha vist de tots colors.. Magres… Sabadell escapant per potes, Castelló, Llevant i Elx apedregat ....Orgasmiques ,com Ourense, Xeres,Lleida o les jornades gastronòmiques per allò de partits sense futbol , empats 0-0 o derrotes mínimes però que sempre t’emportaves el record de la bona cuina dels llocs visitats , Burgos,Novelda, Vila.joiosa , Llorca , Xixon ,Valladolid, Vigo, etc.. , escoltava a la tornada de Vitoria els comentaris dels seguidors nastikers al bus : Jo entro directe a la feina ,jo dintre d’un parell d’horetes i faig jornada completa , jo avui tinc examen etc..etc.. veritables aficionats o malalts granes, com els vulgueu anomenar, gent que fa un esforç econòmic, físic, familiar etc.. però que intenta no faltar mai a la seva cita per veure al seu Nàstic faci fred, calor o una pluja de cal Deu....Allà i són.
Fa uns mesos, concretament a l’octubre, en aquest mateix espai que escric aquesta columna, li dedicava un article a l’entrenador del Nàstic donant-li molts ànims després de tot el que li estava “plovent” darrerament. Concretament li deia que teníem equip de sobres i que fins a les hores, havien estat factors de mala sort els que feien que l’equip no estés més amunt. I és que realment havia estat així. Per això no entenia tanta crítica i tanta bilis. Han passat 16 jornades i, deixant per sentat que aquest any no pujarem (tampoc ens hi perdem res a primera), estic veient que potser aquells que el criticaven tenien una mica de raó.
Diuen el entesos que en matèria futbolística està gairebé tot inventat. Vull suposar que quan es vol reflectir aquesta opinió els "savis" es volen referir a alguna qüestió concreta, bé sigui en matèria de preparació física, tècnica individual o bé estratègia o tàctica. El futbol del segle vint i ú ha perdut totalment aquell romanticisme dels primers anys, quan els equips ho fiaven tot a la capacitat ofensiva, oblidant de forma definitiva polítiques de caire defensiu. Les estratègies amb pocs elements a la rereguarda, permetien que mites de la pilota com Isidro Làngara, Jacinto Quincoces o Pep Samitier pugessin foradar amb rel.lativa facilititat les xarxes rivals. Avui en dia els tècnics ho refien tot a una bona base defensiva, amb una primera línia de quatre i fins i tot cinc defenses, un mig camp amb similar número d'elements deixant en atac en la majoria dels casos un mitja punta i un punta so.litari per barallar-se ells solet amb tota la defensa rival. A més la consigna clara és mossegar el rival durant els noranta minuts encara que de vegades i recordant frases per a la història com el famós "pisadlo,pisadlo" del reconegut tècnic argentí Bilardo, s'hagi de jugar el límit del reglament.
Portem tretze jornades i desprès de sumar un punt en cinc partits hem passat a set de nou possibles . Els dos partits guanyats (Sporting i Racing de Ferrol) van donar aire a l’equip, sobre tot la victòria fora del Nou Estadi, però no ens enganyem amdos partits vàrem tenir a “San Roberto” que ens va lliurar de encaixar algun gol abans de que nosaltres marquéssim el primer cosa que hagués canviat molt el devenir del partit; una cosa si que haig de reconèixer i és que al Ferrol desprès de tant de toc vaig veure un partit pràctic i així va ser que ens vàrem emportar els tres punts. Crec que aquest és el camí Sr. Javi López sumar i deixar el “jogo bonito” per quan toqui.
Aquesta setmana es d’aquelles en les que un ja espera amb il•lusió que arribi el dissabte per anar al camp, un sempre te ganes, però crec que la dinàmica de l’ equip i el rival ens anima un xic més . Portem dues setmanetes de certa tranquil•litat i si m’ ho permeteu fins i tot de certa eufòria però d’ aquelles tipus hemorroide.. no patint es clar, però… en silenci…Sense tirar coets que ja em sembla bé … Ja ens ho mereixíem . Dissabte prima una d’ aquelles victòries maques, amb la TV3 present que sembla que aquest any ens porta sort, una victòria que ratifiquí al Nàstic com un dels equips que ha d’ estar en els llocs capdavanters de la classificació de segona i posar un xic la por al cos als que van pel davant i que han de pasar per aquí.
Crec que se esta fent un gra massa de l’actual situació del Nàstic i dic això convençut, que el Gimnàstic sen sortirà, malgrat haver-hi coses que no m’agraden i més endavant en parlaré. Enguany comencem la temporada em el fixatge de un director tècnic esportiu es va apostar per un sistema de joc determinat que trenca en el des últims anys es fa un planter que quasi tots el haguessin volgut el any passat, es varen crear unes expectatives molt altes i desprès els resultats barem acompanyar ( Copa Catalunya, gols bon joc ...),
