La nova temporada ha començat. Amb la represa del campionat, hi ha alguns afers que no han quedat massa clars, per no dir gens. Com a soci, a mi ningú m’ha informat de com ha quedat l’economia del club. La junta directiva, no ha convocat l’assemblea corresponent a la que, a més, es van comprometre expressament. No ens han dit qui formarà part del consell d’administració, si l’ajuntament en formarà part, etc. Crec que aquests fets denoten, una vegada més, la grisor i opacitat d’aquesta directiva. Pel fet que el dia de l’Extremadura, últim partit de lliga a la gloriosa segona A, uns socis (de forma inexplicable), anessin davant de la tribuna a vitorejar, com si fos un torero, a l’amic Josep Maria Andreu, això no li dóna dret, ni a ell ni a la resta de la junta, a deixar als socis amb el ‘cul a l’aire’ i no convocar l’esmentada assemblea. Aquesta falta de transparència se l’haurien de fer mirar molt seriosament. Tota la temporada venent fum, assistint a vodevils d’entrades i sortides d’entrenadors, fitxant un Lobo Diarte que no ha demostrat res, el gran fitxatge (amb fracàs estrepitós inclòs) de Goran Celar, etc. En definitiva, que em sento estafat. I com que la temporada ja ha començat, tot aquest anàlisi ja és obsolet. La gent no en parla i la premsa tampoc. Això no ven. Entre tots hem fet una gran afició, una afició, però, a la que li falta sang i que no és crítica amb el seu club. Els mitjans de comunicació estan adormits i tampoc diuen res al respecte. Total, que el panorama és desolador. A l’anterior junta directiva, presidida per Antoni Vallverdú, se li va dir de tot: que si havien deixat el club amb una economia destrossada, va córrer una enquesta al Diari de Tarragona per fer fora a en Fabri i, en canvi ara, no passa res, tot es fa bé. Doncs encara que una mica sol, jo diré el que em sembli, sempre desdel respecte i la crítica constructiva. Però vull deixar molt claret que la transparència de la gestió brilla per la seva absència.
Ansietat és el títol d'una cançó que pels amants del gènere ha quedat immortalitzada després de molts anys de la seva creació i que ben bé pot servir com exemple alhora d'expressar un estat d'ànim, el del Nàstic, a aquestes alçades de la temporada. I es que disputats els primers partits de la segona volta i després del canvi d'entrenador el conjunt grana no ha estat capaç de trobar el camí del triomf. Cèsar Ferrando, el nouvingut, treballa amb total intensitat per tal de donar al Nàstic ànims renovats i fer recuperar als seus homes la confiança perduda. Amb el tècnic valencià s'ha deixat de costat el futbol bonic encara que inefectiu per utilitzar armes més pràctiques com són la defensa ben aposentada, un centre del camp més equilibrat, barreja de lluita i creativitat i un atac ràpid i efectiu. A més el Nàstic ha anat al mercat d'hivern a adquirir jugadors que donessin més consistència, ofici i sentit del treball. El sr. Ferrando ja ha va deixar clar el dia de la seva presentació. El Nàstic ha de deixar de banda el preciosisme i lluitar pam a pam amb els contraris, guanyant el punts encara que s'hagi de fer de penal i a l'últim segon.
Un que ja es gat vell per aquests camps de Deu... I que las ha vist de tots colors.. Magres… Sabadell escapant per potes, Castelló, Llevant i Elx apedregat ....Orgasmiques ,com Ourense, Xeres,Lleida o les jornades gastronòmiques per allò de partits sense futbol , empats 0-0 o derrotes mínimes però que sempre t’emportaves el record de la bona cuina dels llocs visitats , Burgos,Novelda, Vila.joiosa , Llorca , Xixon ,Valladolid, Vigo, etc.. , escoltava a la tornada de Vitoria els comentaris dels seguidors nastikers al bus : Jo entro directe a la feina ,jo dintre d’un parell d’horetes i faig jornada completa , jo avui tinc examen etc..etc.. veritables aficionats o malalts granes, com els vulgueu anomenar, gent que fa un esforç econòmic, físic, familiar etc.. però que intenta no faltar mai a la seva cita per veure al seu Nàstic faci fred, calor o una pluja de cal Deu....Allà i són.
Fa uns mesos, concretament a l’octubre, en aquest mateix espai que escric aquesta columna, li dedicava un article a l’entrenador del Nàstic donant-li molts ànims després de tot el que li estava “plovent” darrerament. Concretament li deia que teníem equip de sobres i que fins a les hores, havien estat factors de mala sort els que feien que l’equip no estés més amunt. I és que realment havia estat així. Per això no entenia tanta crítica i tanta bilis. Han passat 16 jornades i, deixant per sentat que aquest any no pujarem (tampoc ens hi perdem res a primera), estic veient que potser aquells que el criticaven tenien una mica de raó.
Diuen el entesos que en matèria futbolística està gairebé tot inventat. Vull suposar que quan es vol reflectir aquesta opinió els "savis" es volen referir a alguna qüestió concreta, bé sigui en matèria de preparació física, tècnica individual o bé estratègia o tàctica. El futbol del segle vint i ú ha perdut totalment aquell romanticisme dels primers anys, quan els equips ho fiaven tot a la capacitat ofensiva, oblidant de forma definitiva polítiques de caire defensiu. Les estratègies amb pocs elements a la rereguarda, permetien que mites de la pilota com Isidro Làngara, Jacinto Quincoces o Pep Samitier pugessin foradar amb rel.lativa facilititat les xarxes rivals. Avui en dia els tècnics ho refien tot a una bona base defensiva, amb una primera línia de quatre i fins i tot cinc defenses, un mig camp amb similar número d'elements deixant en atac en la majoria dels casos un mitja punta i un punta so.litari per barallar-se ells solet amb tota la defensa rival. A més la consigna clara és mossegar el rival durant els noranta minuts encara que de vegades i recordant frases per a la història com el famós "pisadlo,pisadlo" del reconegut tècnic argentí Bilardo, s'hagi de jugar el límit del reglament.
Portem tretze jornades i desprès de sumar un punt en cinc partits hem passat a set de nou possibles . Els dos partits guanyats (Sporting i Racing de Ferrol) van donar aire a l’equip, sobre tot la victòria fora del Nou Estadi, però no ens enganyem amdos partits vàrem tenir a “San Roberto” que ens va lliurar de encaixar algun gol abans de que nosaltres marquéssim el primer cosa que hagués canviat molt el devenir del partit; una cosa si que haig de reconèixer i és que al Ferrol desprès de tant de toc vaig veure un partit pràctic i així va ser que ens vàrem emportar els tres punts. Crec que aquest és el camí Sr. Javi López sumar i deixar el “jogo bonito” per quan toqui.
Aquesta setmana es d’aquelles en les que un ja espera amb il•lusió que arribi el dissabte per anar al camp, un sempre te ganes, però crec que la dinàmica de l’ equip i el rival ens anima un xic més . Portem dues setmanetes de certa tranquil•litat i si m’ ho permeteu fins i tot de certa eufòria però d’ aquelles tipus hemorroide.. no patint es clar, però… en silenci…Sense tirar coets que ja em sembla bé … Ja ens ho mereixíem . Dissabte prima una d’ aquelles victòries maques, amb la TV3 present que sembla que aquest any ens porta sort, una victòria que ratifiquí al Nàstic com un dels equips que ha d’ estar en els llocs capdavanters de la classificació de segona i posar un xic la por al cos als que van pel davant i que han de pasar per aquí.
Crec que se esta fent un gra massa de l’actual situació del Nàstic i dic això convençut, que el Gimnàstic sen sortirà, malgrat haver-hi coses que no m’agraden i més endavant en parlaré. Enguany comencem la temporada em el fixatge de un director tècnic esportiu es va apostar per un sistema de joc determinat que trenca en el des últims anys es fa un planter que quasi tots el haguessin volgut el any passat, es varen crear unes expectatives molt altes i desprès els resultats barem acompanyar ( Copa Catalunya, gols bon joc ...),
