En aquests dies en que molts hem tornat a la feina cal posar-se al dia de tot allò que hem anat fent durant les migdiades d’estiu i els apassionants viatges per “around of the world” que segurament ens explicaran un i altre cop els familiars i amics més propers. De fet la típica redacció “mis vacaciones” caurà segur en les classes de “lengua española” de molts centres educatius. No vull ni molt menys explicar ara les meves vacances però si l’inici d’un estrany viatge que començava una més que calorosa tarda de juny, de fet del 3 de juny a l’estadi de Chapín a Jerez. La capital del “finito” i dels ascensos ens tornava a l’elit del futbol estatal 56 anys més tard de l’última aparició. El que va venir després, crec que seria una autèntica tonteria tornar-ho a explicar perquè gairebé tots ho veu sentir, viure i si més no escoltar en primera persona. La bogeria de qualsevol celebració típica per haver aconseguit el cim. Els grans interrogants generats a partir d’aquell moment (com sempre tots els que seguim a de qualsevol equip som cagadubtes de mena) els típics, aquells de; creus que aguantarem a primera? A qui fitxarem ara? Podem fer equip per lluitar a la lliga de les estrelles? Qui no s’ha fet o es va fer aquestes preguntes després de l’ascens?. Per sort es va acabar la lliga i apa a descansar i després cap a l’estage. Uf, l’estage! Ompliria pàgines i pàgines parlant de poblacions pràcticament impronunciables, de partits fantasmes i de cotxes convertits en luxoses habitacions d’hotel però per no cansar als que pacientment esteu llegint aquesta columna ho resumiré. L’estage es va fer a Austria (com ja sabeu) sense davanter centre i més pendents del que arribava des de Tarragona que dels apassionants partits jugats a Villabassa, Sankt Veit an der Glan o Bichoshofen. Pinilla va convertir-se en la referència en punta i va demostrar que en la seva 28ena joventut sempre serà l’etern Antonio. De tornada ja a Tarragona i costant d’oblidar els pintorescos paisatges de la Karintia l’equip va anar agafant cos i forma fins a completar una plantilla amb més que garanties per aconseguir l’objectiu de la permanència. Les arribades dels mediàtics Portillo i Makukula, de l’internacional Cáceres, del “canarinho” Gilinho i d’Òscar López van tancar un conjunt que ben mirat fa patxoca. L’equip es va més que graduà en la posada de llarg a l’estadi Olímpic Lluis Companys amb el gol per la història d’Alejandro Campano, amb 4000 tarragonins a les grades i amb un futbol amb molts deixos del millor Nàstic de la temporada anterior. (I tant que Montjuïc és una muntanya màgica, la muntanya on els somnis d’una nit d’estiu es van començar a escriure amb lletres d’un color grana intens.) Gràcies a les mai prou enteses idees de la FIFA, la UEFA i la Real Federación Española de Futbol, hem patit una aturada que ens ha deixat gaudir més que mai de la primera victòria de lliga a la capital d’aquest petit país. Sincerament que lluny hem queden ara però els “bolos” per Bichoshofen, Villabasa i Sankt Veit. De fet fins i tot hem sembla que va ser fa anys que el Nàstic va pujar a primera i tot just hem de jugar la segona jornada davant d’un euro Celta que cada cop que repasso la plantilla amb fer més respecte. Els Oubiña, Canobbio, Baiano, Pablo Garcia, Contreras, Plancente, De Ridder, Nené visitaran un Nou Estadi que un 10 de setembre del 2006 tindrà poc a veure amb aquell camp del 72 i que recordarà les velles tardes de futbol de primera, en color sèpia, de l’avinguda Catalunya.
Segurament la ruta no arribarà a sortir mai en cap guia de viatges però qui sap si algun dia es converteix en ruta obligada pel nastiquisme més radical o si algú s’anima a les pròximes enyorades vacances a viatjar des de Jerez passant per Sankt Veit an der Glan i acabant veient rodar la primera a la gespa del Nou Estadi. Una ruta que nosaltres hem fet poc més de tres mesos i que ens ha servit per experimentar tot tipus de sensacions que hem anat deixat pel camí i les que ens queden en aquest vol per la primera.
Autor: Quim P. Casadesús (Periodista Tarragona Ràdio)
Ansietat és el títol d'una cançó que pels amants del gènere ha quedat immortalitzada després de molts anys de la seva creació i que ben bé pot servir com exemple alhora d'expressar un estat d'ànim, el del Nàstic, a aquestes alçades de la temporada. I es que disputats els primers partits de la segona volta i després del canvi d'entrenador el conjunt grana no ha estat capaç de trobar el camí del triomf. Cèsar Ferrando, el nouvingut, treballa amb total intensitat per tal de donar al Nàstic ànims renovats i fer recuperar als seus homes la confiança perduda. Amb el tècnic valencià s'ha deixat de costat el futbol bonic encara que inefectiu per utilitzar armes més pràctiques com són la defensa ben aposentada, un centre del camp més equilibrat, barreja de lluita i creativitat i un atac ràpid i efectiu. A més el Nàstic ha anat al mercat d'hivern a adquirir jugadors que donessin més consistència, ofici i sentit del treball. El sr. Ferrando ja ha va deixar clar el dia de la seva presentació. El Nàstic ha de deixar de banda el preciosisme i lluitar pam a pam amb els contraris, guanyant el punts encara que s'hagi de fer de penal i a l'últim segon.
Un que ja es gat vell per aquests camps de Deu... I que las ha vist de tots colors.. Magres… Sabadell escapant per potes, Castelló, Llevant i Elx apedregat ....Orgasmiques ,com Ourense, Xeres,Lleida o les jornades gastronòmiques per allò de partits sense futbol , empats 0-0 o derrotes mínimes però que sempre t’emportaves el record de la bona cuina dels llocs visitats , Burgos,Novelda, Vila.joiosa , Llorca , Xixon ,Valladolid, Vigo, etc.. , escoltava a la tornada de Vitoria els comentaris dels seguidors nastikers al bus : Jo entro directe a la feina ,jo dintre d’un parell d’horetes i faig jornada completa , jo avui tinc examen etc..etc.. veritables aficionats o malalts granes, com els vulgueu anomenar, gent que fa un esforç econòmic, físic, familiar etc.. però que intenta no faltar mai a la seva cita per veure al seu Nàstic faci fred, calor o una pluja de cal Deu....Allà i són.
Fa uns mesos, concretament a l’octubre, en aquest mateix espai que escric aquesta columna, li dedicava un article a l’entrenador del Nàstic donant-li molts ànims després de tot el que li estava “plovent” darrerament. Concretament li deia que teníem equip de sobres i que fins a les hores, havien estat factors de mala sort els que feien que l’equip no estés més amunt. I és que realment havia estat així. Per això no entenia tanta crítica i tanta bilis. Han passat 16 jornades i, deixant per sentat que aquest any no pujarem (tampoc ens hi perdem res a primera), estic veient que potser aquells que el criticaven tenien una mica de raó.
Diuen el entesos que en matèria futbolística està gairebé tot inventat. Vull suposar que quan es vol reflectir aquesta opinió els "savis" es volen referir a alguna qüestió concreta, bé sigui en matèria de preparació física, tècnica individual o bé estratègia o tàctica. El futbol del segle vint i ú ha perdut totalment aquell romanticisme dels primers anys, quan els equips ho fiaven tot a la capacitat ofensiva, oblidant de forma definitiva polítiques de caire defensiu. Les estratègies amb pocs elements a la rereguarda, permetien que mites de la pilota com Isidro Làngara, Jacinto Quincoces o Pep Samitier pugessin foradar amb rel.lativa facilititat les xarxes rivals. Avui en dia els tècnics ho refien tot a una bona base defensiva, amb una primera línia de quatre i fins i tot cinc defenses, un mig camp amb similar número d'elements deixant en atac en la majoria dels casos un mitja punta i un punta so.litari per barallar-se ells solet amb tota la defensa rival. A més la consigna clara és mossegar el rival durant els noranta minuts encara que de vegades i recordant frases per a la història com el famós "pisadlo,pisadlo" del reconegut tècnic argentí Bilardo, s'hagi de jugar el límit del reglament.
Portem tretze jornades i desprès de sumar un punt en cinc partits hem passat a set de nou possibles . Els dos partits guanyats (Sporting i Racing de Ferrol) van donar aire a l’equip, sobre tot la victòria fora del Nou Estadi, però no ens enganyem amdos partits vàrem tenir a “San Roberto” que ens va lliurar de encaixar algun gol abans de que nosaltres marquéssim el primer cosa que hagués canviat molt el devenir del partit; una cosa si que haig de reconèixer i és que al Ferrol desprès de tant de toc vaig veure un partit pràctic i així va ser que ens vàrem emportar els tres punts. Crec que aquest és el camí Sr. Javi López sumar i deixar el “jogo bonito” per quan toqui.
Aquesta setmana es d’aquelles en les que un ja espera amb il•lusió que arribi el dissabte per anar al camp, un sempre te ganes, però crec que la dinàmica de l’ equip i el rival ens anima un xic més . Portem dues setmanetes de certa tranquil•litat i si m’ ho permeteu fins i tot de certa eufòria però d’ aquelles tipus hemorroide.. no patint es clar, però… en silenci…Sense tirar coets que ja em sembla bé … Ja ens ho mereixíem . Dissabte prima una d’ aquelles victòries maques, amb la TV3 present que sembla que aquest any ens porta sort, una victòria que ratifiquí al Nàstic com un dels equips que ha d’ estar en els llocs capdavanters de la classificació de segona i posar un xic la por al cos als que van pel davant i que han de pasar per aquí.
Crec que se esta fent un gra massa de l’actual situació del Nàstic i dic això convençut, que el Gimnàstic sen sortirà, malgrat haver-hi coses que no m’agraden i més endavant en parlaré. Enguany comencem la temporada em el fixatge de un director tècnic esportiu es va apostar per un sistema de joc determinat que trenca en el des últims anys es fa un planter que quasi tots el haguessin volgut el any passat, es varen crear unes expectatives molt altes i desprès els resultats barem acompanyar ( Copa Catalunya, gols bon joc ...),
