Sis. Sis jornades només son les que ens separen de la lliga de les estrelles, de la lliga de les galàxies i dels toons. D’aquella lliga reservada per els més grans però on segueixen manant personatges massa grisos que dia a dia no deixen de sorprendre amb decisions més pròpies de qualsevol comèdia espanyola que no pas d’un organisme que s’encarrega d’organitzar la que diuen, és la millor lliga d’Europa. Abans de posar-me a expressar quatre sentiments he volgut com sempre rellegir algunes de les columnes que s’han escrit darrerament i un cop més m’he tornat a emocionar amb les paraules del Salvi, m’he pres un got de realitat amb la naturalitat del Toni Figuerola i he seguit somiant amb el gran Jaume del Vendrell i amb l’orgull de l’etern Garci. M’he quedat amb el cant al “Carpe Diem” del Pere Valls i de sobte he topat amb la darrera columna que vaig escriure en aquesta mateixa pàgina i tot i veure-la llunyana en el temps i en les 10 jornades que ja hem deixat enrera podria repetir pràcticament totes les línies que en el seu dia hem van passar pel cap. De fet tant sols canviaria alguns ports francesos pel mític Mortirolo que està més d’actualitat aquests dies. Perquè tot i que lògicament els dies han passat la situació segueix pràcticament igual. El Nàstic no surt de la zona més alta d’una classificació que sembla condemnada a decidir-se en les darreres jornades i l’equip ens segueix regalant píndoles de futbol barrejades amb suplicis sense fi com el que vam poder veure els desafortunats que estàvem a Valdebebas. Les sensacions complicades i variables després de cada partit es transformen sempre que parlo amb algú, pateixen variacions depenent de la jornada però sempre, guanyem o perdem, acabo fent el mateix; repassant el calendari que ja hem sé de memòria des de fa no se quantes jornades. Segueixo fent números i les inexactes matemàtiques no hem fallen mai, sempre som equip de primera. Més tard quan abandono els números i hem deixo guiar només pel traïdor cor, hem comença a sortir l’ai, ai, ai del que pateix fins que l’àrbitre xiula, del que confia en les tres victòries però que les segueix buscant jornada rera jornada, del que confia en que la feina ben feta ara no es pot espatllar i del que pensa que aquest diumenge toca regalar-li una victòria a Jonathan Soriano. Del que creu que fins ara només hem fet mig camí i del que pensa que hem de rematar la jugada perquè l’any que ve serà encara més gran, Perquè com ve deia el poeta “Tot està per fer i tot és possible”.
Per cert, no vull desaprofitar aquesta columna i m’agradaria enviar una forta abraçada i un immens gràcies a tots aquells malalts que seguiu al Nàstic arreu del mon, a aquells que us lleveu a hores intempestives i els que canvieu el dia a dia en una ciutat estranya per ficar-vos u parell d’horetes davant l’ordinador i escoltar al vostre Nàstic. Des d’Hamburg, des de Londres, des de Gal·les, des d’Escòcia, des de San José de Costa Rica, des d’Holanda, des de Tiblisi, des de Finlàndia, des de Sidney, des de Mèxic, des de les espanyes interiors o des de qualsevol racó del meu petit país.
Ansietat és el títol d'una cançó que pels amants del gènere ha quedat immortalitzada després de molts anys de la seva creació i que ben bé pot servir com exemple alhora d'expressar un estat d'ànim, el del Nàstic, a aquestes alçades de la temporada. I es que disputats els primers partits de la segona volta i després del canvi d'entrenador el conjunt grana no ha estat capaç de trobar el camí del triomf. Cèsar Ferrando, el nouvingut, treballa amb total intensitat per tal de donar al Nàstic ànims renovats i fer recuperar als seus homes la confiança perduda. Amb el tècnic valencià s'ha deixat de costat el futbol bonic encara que inefectiu per utilitzar armes més pràctiques com són la defensa ben aposentada, un centre del camp més equilibrat, barreja de lluita i creativitat i un atac ràpid i efectiu. A més el Nàstic ha anat al mercat d'hivern a adquirir jugadors que donessin més consistència, ofici i sentit del treball. El sr. Ferrando ja ha va deixar clar el dia de la seva presentació. El Nàstic ha de deixar de banda el preciosisme i lluitar pam a pam amb els contraris, guanyant el punts encara que s'hagi de fer de penal i a l'últim segon.
Un que ja es gat vell per aquests camps de Deu... I que las ha vist de tots colors.. Magres… Sabadell escapant per potes, Castelló, Llevant i Elx apedregat ....Orgasmiques ,com Ourense, Xeres,Lleida o les jornades gastronòmiques per allò de partits sense futbol , empats 0-0 o derrotes mínimes però que sempre t’emportaves el record de la bona cuina dels llocs visitats , Burgos,Novelda, Vila.joiosa , Llorca , Xixon ,Valladolid, Vigo, etc.. , escoltava a la tornada de Vitoria els comentaris dels seguidors nastikers al bus : Jo entro directe a la feina ,jo dintre d’un parell d’horetes i faig jornada completa , jo avui tinc examen etc..etc.. veritables aficionats o malalts granes, com els vulgueu anomenar, gent que fa un esforç econòmic, físic, familiar etc.. però que intenta no faltar mai a la seva cita per veure al seu Nàstic faci fred, calor o una pluja de cal Deu....Allà i són.
Fa uns mesos, concretament a l’octubre, en aquest mateix espai que escric aquesta columna, li dedicava un article a l’entrenador del Nàstic donant-li molts ànims després de tot el que li estava “plovent” darrerament. Concretament li deia que teníem equip de sobres i que fins a les hores, havien estat factors de mala sort els que feien que l’equip no estés més amunt. I és que realment havia estat així. Per això no entenia tanta crítica i tanta bilis. Han passat 16 jornades i, deixant per sentat que aquest any no pujarem (tampoc ens hi perdem res a primera), estic veient que potser aquells que el criticaven tenien una mica de raó.
Diuen el entesos que en matèria futbolística està gairebé tot inventat. Vull suposar que quan es vol reflectir aquesta opinió els "savis" es volen referir a alguna qüestió concreta, bé sigui en matèria de preparació física, tècnica individual o bé estratègia o tàctica. El futbol del segle vint i ú ha perdut totalment aquell romanticisme dels primers anys, quan els equips ho fiaven tot a la capacitat ofensiva, oblidant de forma definitiva polítiques de caire defensiu. Les estratègies amb pocs elements a la rereguarda, permetien que mites de la pilota com Isidro Làngara, Jacinto Quincoces o Pep Samitier pugessin foradar amb rel.lativa facilititat les xarxes rivals. Avui en dia els tècnics ho refien tot a una bona base defensiva, amb una primera línia de quatre i fins i tot cinc defenses, un mig camp amb similar número d'elements deixant en atac en la majoria dels casos un mitja punta i un punta so.litari per barallar-se ells solet amb tota la defensa rival. A més la consigna clara és mossegar el rival durant els noranta minuts encara que de vegades i recordant frases per a la història com el famós "pisadlo,pisadlo" del reconegut tècnic argentí Bilardo, s'hagi de jugar el límit del reglament.
Portem tretze jornades i desprès de sumar un punt en cinc partits hem passat a set de nou possibles . Els dos partits guanyats (Sporting i Racing de Ferrol) van donar aire a l’equip, sobre tot la victòria fora del Nou Estadi, però no ens enganyem amdos partits vàrem tenir a “San Roberto” que ens va lliurar de encaixar algun gol abans de que nosaltres marquéssim el primer cosa que hagués canviat molt el devenir del partit; una cosa si que haig de reconèixer i és que al Ferrol desprès de tant de toc vaig veure un partit pràctic i així va ser que ens vàrem emportar els tres punts. Crec que aquest és el camí Sr. Javi López sumar i deixar el “jogo bonito” per quan toqui.
Aquesta setmana es d’aquelles en les que un ja espera amb il•lusió que arribi el dissabte per anar al camp, un sempre te ganes, però crec que la dinàmica de l’ equip i el rival ens anima un xic més . Portem dues setmanetes de certa tranquil•litat i si m’ ho permeteu fins i tot de certa eufòria però d’ aquelles tipus hemorroide.. no patint es clar, però… en silenci…Sense tirar coets que ja em sembla bé … Ja ens ho mereixíem . Dissabte prima una d’ aquelles victòries maques, amb la TV3 present que sembla que aquest any ens porta sort, una victòria que ratifiquí al Nàstic com un dels equips que ha d’ estar en els llocs capdavanters de la classificació de segona i posar un xic la por al cos als que van pel davant i que han de pasar per aquí.
Crec que se esta fent un gra massa de l’actual situació del Nàstic i dic això convençut, que el Gimnàstic sen sortirà, malgrat haver-hi coses que no m’agraden i més endavant en parlaré. Enguany comencem la temporada em el fixatge de un director tècnic esportiu es va apostar per un sistema de joc determinat que trenca en el des últims anys es fa un planter que quasi tots el haguessin volgut el any passat, es varen crear unes expectatives molt altes i desprès els resultats barem acompanyar ( Copa Catalunya, gols bon joc ...),
