L'ORGULL DE SER DEL NÀSTIC

A data d'avui i quan resten deu partits per finalitzar la temporada 2005-2006, una temporada fantástica sense cap mena de dubtes, el Nàstic resta com a segón classificat i a sis punts del quart, el Xerés. La situació es envejable i ja tothom comença a veure més a prop el somni de la primera divisió, un somni que pot tornar a repetir-se cinquanta vuit anys després de la primera vegada, quan la centenária entitat tarragonina va ser equip de la divisió d'or del futbol estatal. La victória davant l'Albacete d'aquest passat diumenge per 4-1 dona peu a pensar que el Nàstic no fallarà, que tot continuarà en la bona línia de resultats i que el proper mes de juny el somni de jugar amb els millors equips del país serà possible.
Amb tot i això un s'atreveix a reflexionar, donar voltes al cap i recordar, recordar tot el que ha succeït en anys anteriors. Tirar enrrere en el temps deu, quinze i fins i tot vint anys, els temps d'un Nou Estadi qüasi vuit, amb els incondicionals animant, amb un Nàstic de segona b, fins i tot de tercera divisió. Eren els temps de la xerrada de bar i una frase que a mi particularment sempre se m'ha quedat al cap: "encara que l'equip baixi a tercera sempre anirem els mateixos al camp".
I es que como deia Joan Manel Serrat en una de les seves cançons, temps era temps quan el somnis de fer un gran Nàstic s'esvaien entre les mans dels que jo sempre he considerat i consideraré valents pressidents de l'entitat grana. Eren les èpoques de jugar en una segona B ruinosa amb dos únics grups i viatges mega-kilométrics a Lugo o Extremadura. Temps de intentar equilibrar economies sense la protecció de cap entitat pública. Sempre recordaré la expressió de determinació tot i les contrarietats d´un nastiquer tot cor com va ser en Ramon Sicart, buscant diners sota les pedres per tal de poder cuadrar números a final de campanya. La lluita aferrissada de Miquel Nogueras, un gestor que va fer mans i mánigues per tal de portar el Nástic el més amunt possible, la junta gestora de finals del 80 en uns moments delicadíssims pel Club Gimnàstic. També com no i en el que jo sempre he considerat el principi i el punt d'inflexió en positiu de la história del Nàstic és molt important destacar el paper d'Antoni Vallverdú, un home que va agafar la nau grana en el pitjor moment i va, amb ma ferma, donar el canvi en positiu, cert que ja amb l'ajut económic municipal, per que el club tarragoní comencés a iniciar l'ascens en les seves aspiracions.
I després, i amb tot el recolçament oficial va arribar l'empenta definitiva amb la directiva encapaçalada per Jose Luis Garcia i posteriorment per l'actual gestor grana Josep Maria Andreu. Amb tot i aixó vull pensar que l'esperit grana ja no es perdrá, que tots junts tant si s'aconsegueix l'ascens como si no s'assoleix mantindrem aquesta meravellosa essència i que, com un bon matrimoni no perdrem l'orgull de ser nastiquers tant en el bons moments com en els dolents. L'ascens es molt a prop, si, però el més important es que no es perdi mai el fet de portar la senyera del Nàstic en el nostre cor, recordant tot el que durant l'història de aquest club s'ha hagut de patir i de gaudir. Par damunt de tot el millor sempre serà dir amb orgull JO SÓC DEL NASTIC.