El Nàstic desaprofita una oportunitat per sortir del descens en empatar a zero contra el Racing de Ferrol. Un remat de cap de Moisés al pal ha estat l’ocasió de gol més clara del partit. Els resultats de la jornada no han acompanyat i la permanència queda ara a dos punts. 9.871 espectadors veuen un partit avorrit en una fresca tarda al Nou Estadi.
Zero gols, dos punts, 90 minuts d’avorriment, 9 jornades, 5 victòries, 50 punts... Tot són números, dades, estadístiques...però sobre el terreny de joc, res de res. L’equip no transmet res positiu. Avui, una altra presa de pél. Després del partit de dissabte passat contra l’Sporting de Gijón, semblava que el Nàstic havia despertat. Però res més lluny de la realitat. Estem davant un equip sense futbol, sense gol, sense ganes, que no transmet sensacions de permanència. Un equip mort. Que si la mala sort, que si el penalti no xiulat a Moisés a la primera meitat, que si el penalti no xiulat a Abraham a la segona part...excuses barates. El partit es presentava com una final anticipada i ha resultat ser un final anticipat.
La primera meitat del partit ha estat de control neutre. Cap equip semblava disposat a dominar el joc i portar el perill a la porteria contrària. Al Racing li valia l’empat, i el Nàstic tenia por d’avançar molt les línies perquè tenien a un tal Jonathan Pereira que podia trencar qualsevol maluc dels jugadors grana. La polèmica, que envolta al Nàstic en els últims partits, ha arribat dins de l’àrea del Racing, quan en un llançament de corner, Moisés ha intentat rematar i s’ha vist empès de forma clamorosa per Jesús Olmo. El senyor de negre, com sol ser freqüent en les darreres jornades, no ha volgut veure l’acció i ha fet oïdes sordes davant l’esbroncada del públic grana. Els primers quaranta-cinc minuts només s’han animat al final, amb una ocasió de Pape Diop. El seu xut ha sortir llepant el pal dret de la porteria de Queco Piña.
Descans i segona meitat. Semblava que els quinze minuts de descans havien clarificat les idees dels grana. Però no. Igual que la primera meitat, però amb una ocasió clara pel Nàstic. El “Tati” Maldonado robava la pilota a la banda dreta de l’atac grana, i centrava al cap de Moisés, que amb la inèrcia de la carrera, no ha pogut controlar la direcció de la rematada i ha estavellat l’esfèric al travesser.
D’aquí fins al final del partit, res de res. Cap ocasió clara, cosa que ha acabat de treure dels nervis a la poca afició local que s’ha quedat fins al xiulet final. Mocadors i xiulets per un equip que fa pudor, molta pudor, a Segona Divisió B. La setmana que ve visitem el camp de la Reial Societat, i si no es guanya, cosa que no es produeix lluny de Tarragona des del 10 de novembre de l’any passat, la situació a la classificació podria empitjorar. I a aquestes alçades, anar a pitjor és baixar a Segona B.
Punts positius: l’afició. Partidàs de Pape Diop.
Punts negatius: zero gols. Enèsim partit sense guanyar. A dos punts de la salvació. Si en 32 partits em aconseguit 7 victòries, en 9 guanyarem 5? Sincerament, no s’ho creu ningú.
El Nàstic està fonamentant bona part del seu rendiment ofensiu en les últimes jornades –les de la millora en el joc i els resultats– en les accions a pilota aturada. Dels últims nou gols marcats pel conjunt grana, sis han arribat en accions d’estratègia, una de les assignatures pendents dels tarragonins durant bona part de la temporada i que ara està proporcionant gols clau.
El pas de les jornades, en comptes d’aclarir el panorama a la zona baixa de segona A, l’està complicant. S’acosta el final del campionat i ara hi ha més equips implicats en la lluita per evitar el descens i no n’hi ha cap que estigui sentenciat a baixar. L'avantatge del Nàstic és que va a més i s'ha acostumat a viure amb l'aigua al coll.
El Nàstic està en un bon moment, després de vèncer al camp del Màlaga, acumular sis partits sense perdre i sortir de la zona de descens, i una part de l’explicació cal buscar-la en l’estat de forma dels dos centrals titulars, Pere Mairata i David Abraham. En les últimes jornades, els dos jugadors han mostrat un bon nivell defensiu, aportant molta solidesa i seguretat a la rereguarda grana i, a més,
El Nàstic va demostrar ahirque està plenament capacitat per salvar-se. Els grana van aconseguir el que semblava impossible: aconseguir els tres punts al camp del Màlaga el millor conjunt com a local i tallar així una ratxa de sis mesos sense guanyar a fora. Més enllà del triomf, que serveix per sortir de la zona de descens a segona B , el que es va veure ahir a la Rosaleda permet afrontar aquesta recta final de la lliga amb plenes esperances en aquest equip, que si fos pel joc d’ahir i no pel que indica la classificació, semblaria que hauria d’estar lluitant per un objectiu ben diferent.
El conjunt de César Ferrando guanya a la Rosaleda per u a dos i suma tres punts lluny del Nou Estadi després de sis mesos. Abraham i Mairata, ambdós a pilota parada, marquen per treure a l’equip de la zona de descens passi el que passi als partits de demà. Els grana, que han remuntat un resultat advers per tercera setmana seguida, sumen 43 punts i es troben a dos de la zona de descens.
Sis mesos exactes ha trigat el Nàstic en guanyar lluny del Nou Estadi. Em de remuntar-nos al passat 10 de novembre, quan visitàvem A Malata, el camp del Racing de Ferrol, on Arpón i Miku donaven els últims tres punts que el conjunt grana sumava com a visitant. I avui, mig any després, ha tornat a succeir, gràcies a un bon partit del Nàstic, que en les darreres jornades s’ha rentat la cara i ha sumat set de nou punts, injustament. Amb el partidàs que es va fer contra l’ Hèrcules, aquest equip hauria d’haver sumat nou de nou.
Segundo partido consecutivo del Nàstic en casa y muchas esperanzas de la parroquia local de conseguir una nueva victoria que le sacara de la zona de descenso. Desgraciadamente no ocurrió así. El Hércules dio primero y, al final, volvió a golpear para conseguir un empate que quizá no mereciera; pero que se encontró sin demasiado esfuerzo, debido al escaso porcentaje de acierto del Nàstic en las muchas ocasiones que generó, y a pesar de la floja actuación de su portero Unai Alba.
«És un equip molt rocós, molt dur, com un rodet i amb molt de ritme, que és poderós en l’estratègia, que a dalt té molt de perill, amb homes com ara Baha i Salva i amb un camp amb 30.000 persones.» Espanta, però així és com va definir el rival de demà, el Màlaga, César Ferrando, conscient que s’enfronten amb el segon classificat i el millor conjunt a casa.
Ara tothom en parla.. Tots sabem què és fonamental a la nostra vida. Hi ha autors que opinen que l’autoestima és una “resposta emocional automàtica i global d’estimació o de rebuig cap un mateix”. Per uns altres ...és “el resultat de la suma de les avaluacions que fem sobre la nostra llista personal d’atributs o qualitats”. Al meu entendre ... l’autoestima compren les dues coses alhora perquè te un component afectiu i un altre de cognitiu, i els dos són igual d’importants. M’agrada com la defineix Rojas Marcos, “és el sentiment plaent d’afecte o desagradable de rebuig, que acompanya a la valoració que fem de nosaltres mateixos”.