ÉS QUAN ESTIC DESPERT ... QUE SOMIO!!!

Fa temps vaig escriure “és quan dormo que hi veig clar” com el Foix. El títol de la seva poesia em va inspirar un petit article. Avui tinc ganes d’escriure d’una altra cosa.

Dormir és necessari. Estem d’acord, no? A banda ... senta de meravella. Almenys a mi quan ... una nit dormo bé (plàcidament), l’endemà em “menjo el món”. En canvi quan no dormo les hores suficients al matí següent estic rebentat. Em sento “fora de cobertura” com el mòbil. Si al damunt he de fer alguna alguna activitat que requereix “xispa”, un mínim estat de forma o concentració ... millor no explicar el resultat. Un autèntic desastre!!! M’agrada sortir de nit fins tard, m’ho passo bé, buenu, bé és poc, la veritat ... de meravella, però normalment l’endemà em penedeixo “una miqueta”. Però no patiu amics ... el proper dia que “toqui” tornaré a sortir. També és veritat què ... no únicament és qüestió de son ... no sé, no sé ... ho deixo aquí, val? Millor no entrar en masses detalls!!!

Ara bé, si dormir és fonamental ... somiar encara ho és més. Està comprovat científicament que una persona que no somia pot arribar a embogir. És un tipus de tortura. Tothom, en condicions normals somia. Hi ha qui recorda cada dia el que somia, i també qui diu que mai no recorda de res. Conec també qui ho recorda i no ho vol explicar per prudència. Sense comentaris.

Hi ha molts tipus diferents de somnis que ara no entraré a descriure, però existeixen uns que s’anomenen “simbòlics”. En aquests, el subconscient ens envia missatges en forma de símbols. Preocupacions, desitjos (de vegades ... “poc formals”, no?), idees ... sobre les que ens vol enviar informació. No us passat mai que al matí heu trobat solucions a algun problema que teniu abans d’anar a dormir? Això no és casualitat. De fet, res no és casualitat!!! Doncs és fruit del subconscient. D’aquest somni simbòlic. Sovint són difícils d’interpretar. Però cada persona ha de reflexionar sobre el que somia i perquè ho somia. Segur que troba alguna explicació. Que ho expliqui o no és el de menys, el cas és que ha somiat ... i això ha passat per algun motiu.

Reconec que sóc un somiador crònic. De vegades em fa una mica de vergonya donada l’edat que tinc però em segueixo il·lusionant per algunes idees i per alguns pensaments que sé ... són impossibles. De fet, impossible no hi ha res ... però són difícils que es facin realitat. Crec en les fades, els prínceps, les princeses, les bruixes ... fins i tot en la “Bella dorment”. També crec en el Nàstic. És curiós però acostumo a ser bastant pragmàtic per la majoria de coses de la meva vida, en canvi per altres ... sóc capaç de somiar despert. No tinc remei.

Quan porto una estona corrents per la platja, per algun camí o pel bosc començo a pensar en “coses meves” i tinc la sensació que somio despert. És igual ... pot ser la lluna, el cel, el bosc, una arrel d’un pi (què perilloses són no?) ... sempre hi ha alguna cosa que m’obre la porta del somni, de la il·lusió, del desig, de l’esperança ... diguem-ho com vulgueu. Aleshores “somio despert”. És bonica aquesta frase. També és contradictòria. Literalment no es pot somiar despert, perquè per somiar cal estar dormit, i aleshores no podem estar desperts. En canvi ... la utilitzem quan pensem coses que ens il·lusionen, ens fan sentir bé ... en definitiva, quan desitgem alguna cosa amb totes les forces que tenim.

M’encanta somiar despert. Ho faig molt sovint. Segurament ... molt més del que em convé. Deixo oberta la meva imaginació ... i em transporto a un altre lloc. Puc fugir de la realitat temporalment. Em senta bé fer-ho. I te l’avantatja que puc evitar els “malsons”. De fet ... ben pocs cops he tingut malsons. Quan somio despert no tinc sensació d’intranquil·litat, o d’angoixa i encara menys d’opressió al pit. Al contrari els meus sentiments són del tot agradables i les meves emocions també. Clar, és normal ... perquè trio sobre el que vull pensar. És com anar a veure una pel·lícula.

La passada temporada el Nàstic ens va fer somiar. Vam somiar desperts. Es va fer realitat un somni. Aquesta temporada el repte era molt complicat. La realitat és dura i difícil. Alguns van tornar a somiar desperts. Jo no. Deia que no val la pena somiar coses impossibles. Però ... tampoc no tinc molt clar el què és possible i el què no. M’agrada més parlar de probabilitat que no pas de possibilitat. En fi ... el somni de la primera divisió s’acaba. Espero que no acabi com un malson. Ja ho he dit ... sempre els somnis ens donen informació. Potser podríem aprendre del que ha passat, per fer les coses millor d’aquí en endavant.

De fet ... estic convençut que les persones no podem viure sense somiar algunes coses que desitgem. Jo no ho penso deixar de fer. Somiar per a mi també és sinònim de viure. El Nàstic és important a la meva vida. El “meu Nàstic” però!!! I quan dic “meu” no ho dic en sentit de pertinença sinó únicament afectiu. En aquest moment em costa una mica imaginar-me sense ... el Nàstic.

Hi ha persones que t’ajuden a somiar. Millor dit, la companyia d’algunes persones ens ajuda a tenir una millor vida. Vull dir de més qualitat. Hi ha persones que et fan aportacions molt importants. Quina sort què sigui així. I de vegades surten des d’on menys t’ho esperes. Jo he tingut moltes sorpreses en aquest sentit.

(Aquest article li dedico a Luis César. L’he promès. Marxarà aviat. Ens deixarà un gran record com a persona i com entrenador. Te sentit de l’humor. És intel·ligent i culte. Ha estat un orgull que sigui entrenador del Nàstic i a mi m’ha agradat “conversar” amb ell del que sigui. De futbol també. Li desitjo molta sort. Aquí a Tarragona ... l’enyorarem durant molts anys encara que tornem a Primera.)

¿Oíste Luis? Gracias a ti ... ahora sé porque las personas tenemos dos orejas y sólo una boca!!! ¿Y tanta gente ... sin saberlo, no? Si lo supieran ... las cosas serian de otra manera!!!