MIRAR, VEURE ... I BEURE.....CONTEMPLAR.

Al llarg de la història de la filosofia, un dels sentits que més s’ha discutit, estudiat, exaltat i, també, per què no dir-ho, condemnat, ha estat la vista i la seva expressió, la mirada. La mitologia grega ja diu que el primer sentit que van crear els déus en els homes va ser la vista. Els ulls eren els “portadors de la llum”.

Hi ha paraules que semblen sinònims i no ho són. És el cas de veure, mirar i observar. No signifiquen exactament el mateix. I beure, amb “b”, és un complement per veure, mirar i observar. A banda d’això, podem fer combinacions: beure i veure, beure i mirar, i també beure i observar. Aquí no faré apologia de la beguda, de cap manera!!! Cal beure amb mesura, però tampoc sóc dels que pensa que beure només serveix per apagar la set. Beure amb moderació ajuda en les relacions socials. Crec que és un fet gairebé acceptat en totes les cultures. Algun dia hauré de fer una reflexió seriosa sobre això, perquè ara m’adono que gairebé sempre que em relaciono tinc un got a la mà. I en funció de l’hora del dia i de la companyia, en canvia el contingut!

Bé, avui em voldria centrar en el sentit de la vista i començo per definir els tres conceptes que he esmentat:

Veure és captar les característiques d’un objecte mitjançant el sentit de la vista, amb poca o nul·la implicació personal i emocional. És percebre la imatge (d’un objecte o persona) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest objecte o persona formen al fons de l’ull sobre la retina. És un acte molt fisiològic. És una percepció.

Mirar consisteix en dirigir la nostra atenció visual cap a un objecte o una persona. Quan mirem, d’alguna manera busquem, tot i que no sempre trobem. És fixar la vista sobre algú o alguna cosa.

Observar és el que podem anomenar una visió detallada i atenta, normalment acompanyada d’una certa reflexió, a través de la qual intentem donar un cert sentit al que veiem.

Hi ha qui creu que mirar i observar són sinònims, similars quant al significat. No puc opinar igual. Jo hi trobo alguna diferència, algun matís ... Mirar és el que percebem amb els ulls quan els dirigim en alguna direcció; però, quan mirem, encara que sigui amb interès, només rebem informació general, indiscriminada, del qui està davant nostre. En canvi, quan observem, tractem de donar sentit al que mirem. Mirar és percebre amb la vista i observar és buscar el sentit del que es mira.

Està bé això de buscar sentit, no? D’alguna manera, viure és trobar sentit al que fem cada dia, al que escoltem, ... i per què no? al que mirem!!!

Tothom fa les tres accions. De vegades veiem, o mirem, i també d’altres observem. De què depèn que fem una cosa o l’altra? Sens dubte, depèn de l’interès que tinguem en la persona o cosa que tinguem al davant. Del sentit que li vulguem donar i de la implicació personal que signifiqui. Aquí, diria que les emocions hi tenen molt a veure. Tothom té present la manera com una parella d’enamorats es mira. M’atreviria a dir que el verb mirar en aquest exemple no és el més correcte. N’hauríem d’utilitzar molts més. O el que fa Anibal Leiter ... Hi ha molts tipus de mirades, des de les més exagerades fins a les més prudents.

A mi m’agrada observar “les mirades”. Sempre intento fixar-me en com mira tothom que tinc al meu voltant. Crec que es pot treure molta informació de la mirada. De vegades, més que de les paraules que ens diuen. Especialment, quan em miren a mi, sovint tinc la sensació que puc arribar a llegir la mirada. Potser més que llegir, fóra més correcte parlar d’interpretar. Hi ha qui t’ho fa fàcil i amb la mirada et diu moltes coses i totes ben clares. Hi ha qui, però, té una mirada més ambigua i te’n dificulta la interpretació. És clar, una cosa és interpretar i una altra de molt diferent és endevinar.

Hi ha mirades que somriuen. N’hi ha d’altres que ploren. Algunes, fins i tot estimen. D’altres, rebutgen. Uf, és difícil tot això, no? Jo intento parlar amb la mirada. No sé si ho aconsegueixo sempre. Bé, de fet, a qui m’interessa sí que li transmeto informació, però que la sàpiga llegir ja no està a les meves mans. Algun cop heu parlat amb una persona que no us mira als ulls? Us heu fixat que la comunicació és pràcticament nul·la? És molt incòmode parlar i que no et mirin. És tremendo!!! O escoltar a qui et parla i no et mira. És clar que parlem amb els ulls i amb la mirada. Unes persones més que d’altres, però gairebé tothom ho fa.

Jo no veig el Nàstic. Ni tan sols el miro. Fins i tot em sembla que no l’observo. Quina és doncs la meva relació visual amb el Nàstic? Em fa l’efecte que el contemplo. Sí, ha de ser això, perquè jo miro el Nàstic i quedo absorbit. D’això, se’n diu “contemplar”. Això no és veure, ni mirar, ni observar, és una cosa diferent. Aquesta acció em produeix plaer ... una sensació agradable, i em fa sentir molt i molt bé. No es tracta de resultats. No es tracta del final. Sens dubte, estic parlant del procés temporal que dura mentre el veig, el miro, l’observo i ... el contemplo. En gaudeixo. De vegades, el veig, i no hi és al davant! Aquesta és una possibilitat de la qual no he parlat. Això és un procés cognitiu i emocional que em permet sentir-lo a prop encara que físicament no hi sigui, i la memòria, l’evocació de les imatges mentals, m’ajuda a estimar-lo.

Contemplar ... és estimar. És això el que volia dir.
Jo contemplo el Nàstic!!!

M’encanta una frase d J. Wagensberg: “El fet simple de VEURE potser es transformarà en MIRAR (en el qual mirar no és res més que aturar l’esguard en alguna cosa que valgui la pena); fins i tot, no se n’exclou, que una certa manera de MIRAR es converteixi en un OBSERVAR (en la qual observar és repetir una manipulació per tornar a mirar).”