QUÈ VOL DIR ... SER FRÀGIL?

Ja fa dies que volia escriure sobre “la fragilitat”. No sé ben bé perquè. No sé si és que penso que el Nàstic és fràgil, o al revés, que el fràgil sóc jo. No estic segur. El que sí crec és que a la vida, les experiències han de servir per millorar, sempre i quan acceptem la nostra fragilitat amb serenitat i intel·ligència.

Hi ha qui pensa què per sobreviure amb garanties en qualsevol àmbit de la vida cal ser competitiu, segur de sí mateix i agressiu. D’aquesta manera sembla que es pot assolir un nivell de supervivència i èxit que impliqui el reconeixement de les altres persones i en conseqüència d’un mateix. El problema és que actuant sota aquests paràmetres la personalitat es fonamenta en criteris superficials i enganyosos, amb les conseqüències que això pot comportar a mig o llarg plac per l’equilibri emocional.

Hi ha d’altres que asseguren que per sobreviure i ser feliç en primer lloc necessitem enfrontar-nos a nosaltres mateixos amb la sinceritat necessària (què difícil és això!!!) per a reconèixer els propis límits, i viure’ls sense por, interpretant-los com el que són, una part de la nostra persona.

En definitiva es tracta de sentir “la nostra fragilitat” com un aspecte inherent a la conducta humana. Quan diem que una persona és fràgil volem dir que és feble, delicada, vulnerable ... què pot ser ferida o danyada. Jo crec que en major o menor mesura tots som fràgils, almenys davant d’algunes situacions.

El reconeixement d’aquesta fragilitat i vulnerabilitat té dues dimensions, una d’individual i una altra de social.

Tots pensem que ens coneixem perfectament. Què sabem com som. Això no és del tot cert. Cadascun és ben diferent de com pensa que és. A veure si m’explico. Existeix una prova típica en la psicologia divulgativa que és agafar a tres persones diferents que ens coneguin molt bé i ens defineixin amb sinceritat i sense por. Podrem comprovar que les versions d’aquestes tres persones tindran molt més en comú que la descripció que nosaltres ens faríem. És increïble aquesta prova!!!

Per què? La resposta és relativament senzilla: Quan ens descrivim pensem més en el “Jo ideal” que en el “Jo real”. Quan fem introspecció i ens apropem al “Jo real” descobrim fragilitats, debilitats i vulnerabilitats que ja coneixíem (intuíem) però que ens costa reconèixer perquè fer-ho implica un retrobament amb el que menys ens agrada de nosaltres mateixos. És dur!!! És més fàcil conviure amb l’ideal que amb el real. És el que fem la majoria.

El més convenient i saludable, és que l'individu reconegui les seves limitacions i les assumeixi amb esperit de superació, entenent-les com un fet incontestable i com a part irrenunciable de la seva personalitat.

D'aquesta manera, potser lamentarà haver experimentat fracassos, però els integrarà en la seva trajectòria personal, aprendrà d'ells i no se n'avergonyirà perquè almenys podrà argumentar que ha intentat millorar la situació. Això ens permetrà disposar d'informació que ens facilitarà millorar en futures circumstàncies i ens ajudarà a evitar la repetició dels errors comesos.

L'altra dimensió, la social, consisteix a aconseguir que no ens importi excessivament aparèixer davant els altres com a vulnerables. Tampoc no es tracta de ser autocompassius, d'immolar-se davant dels altres i de pregonar les nostres misèries. No és això!!!

En el nostre entorn social hi ha persones que ens aporten poca cosa o a les quals importem poc i, per què no dir-ho, altres que fins i tot s'alegren dels nostres mals. Òbviament, no constitueixen el millor terreny per a sincerar-nos-hi. Hem de seleccionar els àmbits mereixedors d'aquests actes de sinceritat. Cadascun te els seus i aquests són diferents, però generalment podríem parlar del familiar (en alguns casos) i del d’amics (la majoria) amb qui mantenim una relació estreta, davant dels quals hem de posar en pràctica aquesta exhibició mesurada del nostre jo més íntim.

És un exercici molt positiu ... transmetre les nostres limitacions; això sí, sense atropellar l'altre amb un cabal torrencial de dures confessions. Hem de saber mesurar la nostra sinceritat, per tal de no espantar ningú i per a aconseguir un doble efecte positiu: que ens coneguin millor i que puguem viure d’acord a la nostra autèntica manera de ser, sense seguir els criteris a què ens obliga la imatge que els altres tenen de nosaltres o la que nosaltres, equivocadament, hem contribuït a generar.

De fet, ens sentim millor amb els qui es mostren propers i accessibles i ens consideren mereixedors d'escoltar les seves confidències. I al contrari, resulten menys atractius de compartir el nostre temps aquells que, per la seva aparença de fortalesa, no semblen necessitar-nos per a res.

I us pregunto ... creieu què el Nàstic és fràgil?

(No sé si he estat capaç d’explicar-me adequadament. He parlat de persones, però tot el que he dit es podria aplicar perfectament ... buenu, no ho diré jo. Ho deixo ... a les vostres mans. Segurament hi ha qui pensa ... que en alguns moments “ja em val”. Probablement no li falti raó!!!)